ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Versió Millorada

Fa uns mesos vaig fer un reportatge comparant la plantilla del Sabadell 2010/11 amb la d’ara fa deu anys, entrenada per Pere Valentí Mora, amb noms com Almunia, Molist, Diego Torres, Sala o Genís, i que va fregar l’ascens a Segona A. Aquell article explicava que just abans d’arribar a l’equador de campionat les estadístiques d’un equip i l’altre eren idèntiques, i que el repte que tenien els de Lluís Carreras a les mans era superar la proesa feta fa una dècada, on el somni de l’ascens es va truncar en una promoció en format de lligueta contra Ourense, Ceuta i, sobretot, Burgos. Avui completem aquest treball amb una confirmació: el Centre d’Esports és, a tots els efectes, equip de la Lliga Adelante. Aquells “semblants raonables”, doncs, han deixat pas a un altre titular: ‘Versió Millorada’.

 

L’Almunia d’Alcobendas
Tot i que afortunadament el final aquest cop ha estat diferent que el d’ara fa deu anys (i per què no dir-ho, també el de fa un parell), continua havent-hi molts punts en comú entre aquella plantilla i l’actual. La barreja de gent jove i d’altres contrastats ha permès a l’equip de Lluís Carreras un equilibri clau durant tota la temporada. Gent com Juanjo Ciércoles, Fito, Marc Fernández, Chapi Arnau o Isaac Cuenca han respost a l’oportunitat de forma magnífica tot i gairebé no superar els 20 anys en alguns dels casos. En el capítol dels veterans, menció a part mereix David De Navas. El porter madrileny és el primer ‘Zamora’ de l’equip arlequinat des del que va aconseguir justament fa deu anys Manuel Almunia. El seu gran paper i el de tota la línia defensiva ha fet del Sabadell l’equip més seriós defensivament parlant del grup tercer de Segona B. Gràcies a aquesta fortalesa, per exemple, es va mantenir l’empat a Ipurua que va acabar donant l’ascens sabadellenc. La prova d’això, però, són les estadístiques de tota la temporada. En 42 partits entre fase regular i eliminatòries d’ascens, l’equip de Lluís Carreras ha encaixat 26 gols, i només quatre equips han aconseguit fer-li més d’un gol en un partit al Sabadell: Teruel, Santboià, Gandía i L’Hospitalet. L’últim punt en comú és el de les cessions. Fa una dècada Almunia va arribar cedit de l’Osasuna i Diego Torres del Valladolid per ser els dos puntals de l’equip de Mora. Aquest cop no seria gens arriscat dir que sense les tres cessions segurament ara el Sabadell no seria equip de Segona A. Ibusuki Hiroshi sense acabar de reivindicar-se com un gran golejador ha acabat la temporada sent el ‘pitxitxi’ de l’equip. Isaac Cuenca tampoc ha signat cap xifra espectacular de gols, però sí que ha estat el jugador més determinant, aquell que en els partits més ensopits li ha donat un aire diferent al que tenia l’equip. Deixo pel final Juanjo Ciércoles, que partit rere partit ha donat lliçons del que ha de fer un pivot defensiu. Efectiu a l’hora de tallar pilotes i ràpid per treure-la des del darrere, la transició defensa-atac del Sabadell ha passat per les seves botes. Mauricio Pochettino tindrà els seus motius per no fer-lo jugar, però estic convençut que és millor fins i tot que alguns homes que estan jugant de forma habitual al primer equip espanyolista com és el cas de Baena. Sense dubtes, tornarà a ser peça clau en l’equip si finalment es tanca la seva incorporació pel Sabadell la pròxima temporada.

L’estil Carreras
Potser la gran diferència entre un Sabadell i l’altre és la manera d’entendre el futbol que tenen. És curiós perquè els números no donen la raó a aquesta teoria, però l’evidencia és tan gran que no calen xifres per demostrar-la. El Sabadell 2010/11 juga molt més a futbol que no pas el del 2000/01. Mora basava el seu joc en ser sòlids al darrere i aprofitar el gran olfacte golejador de Xevi Molist i Diego Torres gràcies a les assistències de gent com Juan Carlos Sanz o Carles Gago. Aquest cop el Centre d’Esports també ha viscut de l’oportunisme, la fortalesa defensiva i els triomfs per la mínima, però des d’una proposta radicalment diferent. Potser per allò que durant moltes rodes de premsa Carreras ha repetit: “Voler jugar a futbol no implica deixar de defensar”. El futbol de toc, el trenar les jugades, no rifar cap pilota i treure-la des del darrere ha fet oblidar (no sense algun que altre xiulet) el joc directe i de pilotada amunt i a córrer d’aquell Sabadell i el de la immensa majoria d’equips de la categoria. Lluís Carreras ha implantat una nova filosofia de joc a la Nova Creu Alta i l’aposta arriscada ha donat els seus fruits a la primera sense tenir clares referències golejadores com ara fa deu anys. “Ara juguem de forma molt més elaborada i per això els gols estan repartits per tota la plantilla”, deia fa uns mesos en l’anterior reportatge la veu més autoritzada per parlar d’aquesta comparació. Em refereixo a Genís Garcia, jugador titular en el Sabadell de Pere Valentí Mora, i membre de l’àrea esportiva en l’actualitat.

Prudència
L’últim punt que vull destacar en aquesta comparació és el de la manera d’afrontar el play-off d’un equip i l’altre. Ara fa deu anys, la xifra de jugadors claus en l’equip saballut es reduïa a 13 o 14 futbolistes. Aquest any ha estat marcat per diverses lesions de llarga durada (Joaquín, Manga, Eneko, Puigdollers…) però tot i això, tota la plantilla al complet ha respost fent bo el tòpic aquell de la profunditat de banqueta. Aquest cop, per tant, la benzina ha durat més que no pas aleshores. En aquella ocasió el bitllet per la promoció es va aconseguir en l’última jornada gràcies al mític empat a La Magdalena de Novelda (3-3). Ningú dubta que allò ja era un gran èxit, però aleshores es va desfermar l’eufòria i fins i tot els més joves d’aquella plantilla van jugar la promoció amb el cavell tenyit de color groc. “Era com si ja haguéssim arribat al nostre zènit. No vam preparar gens bé aquell play-off, i això es va notar”, recordava el ‘Motoret’ Josep Maria Sala ara fa uns mesos en un programa del ‘Tribuna Preferent‘ que vaig presentar a Ràdio Sabadell. Aquest cop, però, la prudència portada en alguns casos fins a punts extrems ha estat la tònica predominant del discurs de Lluís Carreras i, per extensió, dels jugadors i directius. “Tenim l’oportunitat de treure’ns l’espina, però no ens hem de tornar bojos. La cosa està encarrilada però la clau és no creure’ns-ho”, deia Genís Garcia al desembre. A diferència d’aquell tercer lloc a la classificació, aquesta temporada s’ha aconseguit el campionat amb els avantatges que això comporta amb l’actual sistema, i fins i tot amb tres partits de marge. L’Eibar arribava a la final molt més endollat, després d’haver hagut de competir fins a l’últim segon per acabar primer de grup per davant del Mirandés, però tot i això l’equip que va acabar enduent-se el premi va ser el de Lluís Carreras.

 

Sabadell 2000/01. Sabadell 2010/11. Una dècada pel mig. Dues maneres diferents de veure el futbol, però moltes coses en comú. La més destacada: l’efecte sorpresa. Ni en la pretemporada de fa una dècada, ni en la de fa un any cap aficionat hagués cregut en l’ascens. En el primer cas es va fregar, en aquest, i després d’un ‘coitus interruptus’ fa dos anys a Irun, s’ha aconseguit. A la tecera ha anat la vençuda. Versió Millorada.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 juliol 2011 | Arxivat a : Història,Primer equip |

Sense comentaris »

No comments yet.

Escriu el teu comentari


Si us plau, clica nomes un cop.
Si escrius un comentari per primer cop, aquest s'haurà d'aprovar abans de ser public.