ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Paradoxes

L’entorn del Sabadell viu ara mateix en un estat d’excitació mai vist pràcticament en les dues últimes dècades. Ser líders. Jugar bé a futbol. Fer del verb guanyar un fet habitual. Parlar de l’escletxa que obrim respecte als perseguidors. Fer números no per jugar la promoció d’ascens, sinó per ser primers. Són coses a les quals, malauradament, no hi estem acostumats, però que emocionen cada jornada que passa. Això, però, em crea una sensació del tot estranya a mi i crec que no sóc l’únic. Per un cantó vull que no s’acabi mai però, per l’altre, vull que s’acabi ja. Anem a veure si ho explico bé. Saber que és una oportunitat pràcticament única em crea aquest desig de no voler que s’acabi mai, de gaudir-la. Carpe diem. Viure el moment. Però per contra, tots estem immersos en un inevitable compte enrere que ens ha de portar -toquem ferro- a la promoció d’ascens. Sigui com a primers o no, crec que aquest any hem de fer-ho molt malament per no entrar-hi. I tothom, de reüll, comencem a mirar els altres grups i a fer-nos la nostra pel·lícula. A pensar si serem primers o no. Si jugarem l’anada o la tornada a la Nova Creu Alta. Lugo, Madrid, Miranda d’Ebre, Eibar, Vitòria, Múrcia, Sevilla… L’emoció d’una eliminatòria d’anada i tornada amb l’ascens en joc. Tot és massa maco. És un somni que no volem que s’acabi però, alhora, si ens garanteixen que el final és feliç, com si vol acabar-se ja. Desitjar que això sigui etern però, a la vegada, desitjar també que arribi aviat el final. Paradoxal, oi?

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 abril 2011 | Arxivat a : Primer equip |

Sense comentaris »

No comments yet.

Escriu el teu comentari


Si us plau, clica nomes un cop.
Si escrius un comentari per primer cop, aquest s'haurà d'aprovar abans de ser public.