David De Navas, Chapi Arnau, David Bermudo, Pep Pagès, Agustín Fernández, Julián Robles, Raúl Rodríguez, Albert Puigdollers, Joaquín Rodríguez, Juvenal Edjogo, Eneko Fernández de Garayalde, Juanjo Ciércoles, Oriol Torres, Alex Ruiz, Ibusuki Hiroshi, Aitor Ramírez, Toni Lao, Alberto Manga, Isaac Cuenca, Fito Miranda, Marc Fernández i Iván Gómez. A tots ells, als membres del cos tècnic, directius i de més responsables de l’ascens a Ipurua: gràcies per fer-nos feliç avui fa justament un mes donant-nos allò que feia gairebé dues dècades que esperàvem.

A través de les xarxes socials aquests últims dies s’han recordat molts partits entre la Sociedad Deportiva Eibar i el Centre d’Esports Sabadell, la gran majoria (per no dir tots) a Segona A. Avui, però, vull recordar l’última visita en partit de lliga del Sabadell a aquesta població guipuscoana. No va ser a Ipurua, sinó a Unbe. Parlo del diumenge 31 de març del 2002 (17 h), o dit d’una altra manera, de la jornada 31 de la campanya 2001/02, quan vam quedar aparellats al grup 2 amb els equips del nord, entre els quals l’Eibar ‘B’. En aquella ocasió l’equip entrenat per Pere Valentí Mora va treure un resultat que dissabte ens serveix per passar el tall. Això sí, el que més m’agrada de tot és la forma com es va puntuar aquell dia. Yangüela va avançar als bascos només començar (3′), Koldo Leoz va empatar al quart d’hora, al 70′ Fagoaga va fer el 2-1 i quan passava un minut del 90 reglamentari Vilaseva va fer el 2-2 final. Us imagineu? L’alineació arlequinada d’aquell dia va estar formada per Jordi, Txiki, Moisés, Genís, Socías, Sala, Jaume, Cárcel, Pallarés, Vilaseca i Koldo. També van jugar Ramis, Diego i Peñaranda en aquell partit de l’any de la salvació en l’última jornada a La Romareda. Per cert, un detall pels morbosos. L’entrenador d’aquell Eibar ‘B’ es deia Javier Mandiola. Us sona?

Diumenge, exceptuant quatre brètols, el Sabadell va tornar a demostrar que té una afició que en els moments més necessaris dóna suport a l’equip i és un exemple per molts altres clubs. Ho ha demostrat a les bones i a les no tan bones. Igual el dia del Gandía aquell llunyà 2000/01, el del Real Unión fa dos anys o al partit de Copa contra l’aleshores campió Mallorca; com també per evitar baixar contra Peralta, Peña Sport i companyia. De fet, contra l’Eibar l’afició va fer dues passes més. Va omplir la Nova Creu Alta com feia dues dècades que no es veia, emocionant als que diumenge rere diumenge enlloc de crits, mossaics, samarretes arlequinades i soroll veiem ciment i algun que altre patidor en solitari. Per això, avui dedico aquest article a tothom, als que hi van sempre, i als que només s’apunten quan realment és estrictament necessari. Estic parlant de les dades d’afluència de públic en partits de lliga al llarg de tota la temporada. Aquí les teniu:

Sabadell – Lleida (1.500)
Sabadell – Sporting Mahonés (1.700)
Sabadell – Teruel (1.500)
Sabadell – Alzira (1.800)
Sabadell – Mallorca B (1.800)
Sabadell – Gramenet (3.500)
Sabadell – Sant Andreu (1.800)
Sabadell – Castellón (2.500)
Sabadell – Denia (1.900)
Sabadell – Badalona (2.200)
Sabadell – Benidorm (1.500)
Sabadell – Alicante (2.800)
Sabadell – Gandía (2.600)
Sabadell – L’Hospitalet (4.500)
Sabadell – Orihuela (5.200)
Sabadell – Atlético Baleares (5.200)
Sabadell – Ontinyent (5.000)
Sabadell – Alcoyano (6.100)
Sabadell – Santboià (4.500)

Sabadell – Eibar (15.000)

És a dir, que la mitjana dels vint partits de la temporada dóna 3.630 espectadors per jornada. Evidentment, el ple d’aquest passat diumenge ajuda a que aquesta xifra sigui tan alta. També estic d’acord que hem hagut d’esperar a confirmar la candidatura a la promoció d’ascens perquè la gent s’engresqués del tot, i que en molts partits la xifra és inferior a la que realment hauria de ser. Però tot i així, segueix sent una de les mitjanes més elevades no de la lliga, sinó dels quatre grups de Segona B. I sinó, la prova la teniu comparant aquestes dades amb el rival que tenim ara davant. En les últimes sis jornades de lliga regular, en cinc fregaríem el ple a Ipurua, i en una hauríem de deixar a gairebé un miler de seguidors al carrer. Per no parlar que per encabir tots els aficionats que diumenge van omplir la Nova Creu Alta necessitaríem tres Ipurues. Tot un orgull d’afició i un ambient de luxe, el que vam viure abans d’ahir. Enhorabona a tots!

Amb aquesta entrada arribo als 50 articles publicats en aquest bloc. Ho fem tots plegats nerviosos esperant que d’una maleïda vegada per totes arribi aquest diumenge i acte seguit el següent, i tan de bo, les celebracions per l’ascens, i la rua per Sabadell, i… Però abans ve l’Eibar, i abans de tot això hem fet la segona ‘tweetentrvista’ amb @XapiArnau. L’hem enganyat aquesta tarda, i la veritat, ha accedit sense problemes a fer-la. I això que és de Terrassa, el tio! Durant l’entrevista @blanxi2 m’ha trucat intentant boicotejar-nos. Il·lús! Evidentment l’entrevista la feia a través del portàtil, no del mòbil. Ah, i també @Toni_Lao ha reconegut que ens estava llegint i després ha acabat entrant al drap. Així ens ha quedat tot plegat:

El de diumenge contra l’Eibar és el partit més important de la teva carrera?

Siiii, sense cap mena de dubte…

 

I com es prepara? S’aconsegueix preparar com un més, o notes un ambient especial?

Portem moltes setmanes esperant aquest moment i evidentment es respira un aire especial en tot el club…

 

Demà us toca sessió de vídeo per analitzar el rival. Com t’esperes a l’Eibar?

Crec que veurem un equip dur, molt rocós i amb un futbol molt directe. No s’ho pensen dues vegades per xutar a porteria…

 

I la graderia? De moment, primer dia i més de 1.000 entrades venudes. Creus que es pot arribar a omplir la Nova Creu Alta diumenge?

Es un factor bàsic i tots esperem una gran entrada. Es el moment d’anar al camp i deixar-ho tot! No hi han excuses..

 

Un egarenc lluitant per l’ascens amb el Sabadell. T’han dit algun cop alguna cosa a Terrassa, ni que sigui de broma?

No, la veritat és que tothom em desitja sort…

 

Portes 63 partits jugats amb el Sabadell i l’únic gol que has marcat va ser al derbi de l’any passat. Més morbo encara, no?

Uffff, són molts ja! jejeje No! El gol va ser contra el Gava a casa…

 

Ok, haurem de repassar les estadístiques… jeje! Seguim. Parlant de gols, fa mesos ens vam jugar un sopar amb @Toni_Lao i @daviddna1. Qui marqués s’estalvia pagar. S’acaba el temps…

@daviddna1 Ara arriba el moment més important i perquè no… El que pagarà segur serà @Toni_Lao… jejeje

 

Crec que ens està llegint @Toni_Lao. Si vol respondre, ja sap… porta oberta, jaja!

Anem a tirar d’imaginació. Qui i com marcarà el gol de l’ascens?

Jo confio molt amb el japo @ibusukyyy Centro a l’àrea i remat de primera… Ja l’estic veien! jejeje

 

Has fet ja alguna promesa per si pugem?

No promesa no! Però tinc preparat un càntic que segur que us agradarà… jejeje

 

Alguna pista?

No puc, no puc… Nomes dir que tinc algun còmplice… jeje

 

El nom del còmplice tampoc es pot dir?

No, no! Sorpresa… jeje

 

Has aconseguit que @AlexRuiz19 i @ibusukyyy es facin Twitter, però has promès més. A per qui aniràs ara?

No descarto jugadors com Fito, Marc, Manga, Putxi, Eneko… Hi haurà novetats per el desplaçament cap a Eibar segur…

 

L’última també li vaig fer a @Toni_Lao. Si acabem pujant, quin serà el primer tweet que escriurà @XapiArnau?

jajajaja No se que hem pasarà pel cap en aquell moment… Nomes hi ha una manera de saber-ho i falten 10 dies… jejeje

Un plaer @XapiArnau. L’entrevista d’aquí a uns minuts a http://adrianarroyo.cesabadell.com. X cert, esperem la resposta de @Toni_Lao encara

Gràcies a tu Adri. He disfrutat molt. @Toni_Lao estarà practicant els remats a porteria… No para! jejejeje

 

A l’estona respon @Toni_Lao

este año e estao muy cerca de marcar, dos goles anulados!!! asik pokita broma

 

David De Navas va repetir ahir una frase que crec que és de les més encertades que he sentit últimament: “El futbol no ens deu una pel que va passar fa dos anys a Irun, el futbol ens deu una pel que estem fent aquest any”. Paraula de sant.

Ahir al col·loqui organitzat pels @rlekinats.com el mític ‘capità Lino’ va proposar fer una campanya perquè diumenge tothom que no tingui una samarreta arlequinada vagi al camp vestit amb colors blancs o blaus. Em sembla una genial idea, que no costa res fer, i que li donaria ambient i color a la graderia. Durant la xerrada, els tres ponents (Lino Gutiérrez, Francisco Gómez ‘Tanco’ i David De Navas) van repetir moltes vegades la importància d’omplir la Nova Creu Alta el màxim possible i impressionar així a l’Eibar. Aquest migdia després de només mig dia de vendes i sense haver obert encara els stands del Corte Inglés i la Plaça de l’Ajuntament, ja s’havien venut unes 250 entrades. És a dir, que l’estadi farà goig diumenge. I la veritat, no és per menys.

Això sí, crec que tots hem de ser conscients que s’ha oblidat el gaudir. Els partits còmodes amb la feina feta i amb l’orgull de veure com tothom ens feia el passadís formen part del passat. Ara ens toca un paper més important. Estem a només 180 minuts (o 210, o penals si cal) de pujar a Segona A després de gairebé dues dècades sense tastar el futbol d’aquesta categoria. I això implica un esforç per part de tothom, començant per la graderia. Sí, contra el Santboià el camp va ser una festa i fins i tot es va fer una onada que va donar cinc vegades la volta sencera a l’estadi. Però aquest cop s’ha de pressionar al rival des del primer minut. No val esperar a que Hiroshi faci el primer per començar a cridar. L’equip ja li ha donat a la graderia tot el que li havia de donar. Ara és la graderia qui l’ha d’animar i d’acompanyar a fer l’últim pas. A Eibar ja parlen del factor camp que suposadament tenen a favor, i de l’ambientàs que hi haurà a Ipurua. Hem de demostrar que de ‘bomboneres’ també n’hi ha a Sabadell, encara que el camp no sigui estil futbol anglès, encara que la graderia sigui tres vegades més gran i encara que la gespa estigui més lluny.

Aquesta setmana ha estat més ‘santa’ que mai. Dissabte un equip sabadellenc, el Club Natació Sabadell, va guanyar la Champions de waterpolo femení. Ho va fer a casa amb gairebé dos milers de persones donant suport a les noies de Nani Guiu. Dir que han fet història seria dir menys del que realment han fet. Han escrit, sense dubtes, la pàgina més brillant de la història de l’entitat, i encara que no estigui relacionat directament amb el Centre d’Esports Sabadell, es mereixen de sobres aparèixer aquí. Les Maica García, Jennifer Pareja, Mati Ortiz, Laura Ester i companyia van recollir dissabte a Can Llong els fruits de molts anys, molts intents i moltes jugadores que es van quedar en el camí, i amb total mereixement van alçar-se amb el primer títol europeu d’un equip català i espanyol. A la graderia, per cert, més d’un i de dos seguidors van vestir amb la samarreta arlequinada.

Només un dia després, ahir, el Sabadell es va assegurar a Castelló la seva presència a la promoció d’ascens a Segona A amb la mateixa justícia que les ‘noies d’or’ van guanyar la Champions. La tercera promoció de tota la història després de ‘la del Burgos’ (temporada 2000/01) i ‘la del Real Unión’ o ‘la d’Ortiz Blanco’ (2008/09). Diuen que a la tercera va la vençuda. Com a mínim, sembla que aquest cop tindrem dues oportunitats, perquè a set punts del segon faltant-ne només nou pel final em resisteixo a pensar que no serem campions de grup. L’equip suma cinc victòries seguides, arriba al tram final de temporada en el seu millor moment de forma i, a més, l’afició s’està engrescant i cada jornada a casa som l’estadi amb més públic del grup.

Però no només això. Aquest cap de setmana el Club Esportiu Sant Nicolau es juga ser a les fases d’ascens a LEB Plata. L’equip de Josep Riera és tercer ara mateix, plaça que li donaria dret a jugar-les, però s’enfronta a un dels dos equips que estan per sobre: el Vic. Guanyant, el conjunt col·legial intentarà pujar de categoria i tornar al bàsquet sabadellenc al lloc que es mereix. I a més tenim al Miki Monràs triomfant a la Fòrmula 2. I al David De la Cruz lluitant per guanyar-se un lloc dins del ciclisme professional. Per no parlar de la natació, amb referents mundials com l’Aschwin Wildeboer. I Club Falcons, que envia a la desesperada un SOS per mantenir econòmicament la màxima categoria del tennis-taula estatal que s’han guanyat esportivament. I a l’handbol, tot i el mal any de l’OAR Gràcia, aquest any organitzem ‘l’Handbolicat’. I la Nova Creu Alta va acollir la final de la Copa Catalunya. I tenim la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya, i un parell de nous pavellons…

Tot això són mostres que Sabadell està recuperant a nivell esportiu i d’instal·lacions el prestigi que havia perdut en les últimes dècades. Tampoc seria qüestió de tirar d’eufòria ara en cas de tornar al Centre d’Esports a la categoria de plata del futbol espanyol, o de tenir un equip de la ciutat per sobre de la Lliga EBA de bàsquet, o alguna que altra medalla als Mundials de natació d’aquest estiu a Xangai. Però jo em pregunto: això és només un ‘bon any’ o estem tornant a guanyar-nos l’etiqueta de ‘ciudad piloto del deporte español’ de la qual anys enrere, allà per la dècada dels 60, ens sentíem orgullosos?

Com diria el Sergi Garcés, “el públic és sobirà, ha pagat l’entrada i pot decidir què fer i què no fer”, però això no treu que els xiulets (tímids, però xiulets) d’ahir a la Nova Creu Alta en els pitjors minuts de l’equip contra l’Ontinyent estiguessin totalment fora de lloc. Segurament com es comenta per les xarxes socials aquest sector més crític coincideix amb l’aficionat que només s’apropa a l’estadi perquè anem líders i espera veure golejada rere golejada. Però tot i això, algú li hauria de dir al seguidor que decideix xiular a l’equip que ahir s’enfrontaven els dos millors equips de la segona volta del campionat, que si hagués anat durant tot l’any al camp segurament no xiularia a l’equip perquè coneixeria la seva voluntat de fer bon futbol, i si amb aquestes encara no es convenç, que li passin la xifra del pressupost de la plantilla a veure si així sí.

Aquests dies m’estic dedicant a recopilar partits dels possibles rivals al play-off i ara estic veient el Murcia-Écija de la setmana passada. És cert que la ‘torrija’ de l’equip d’Iñaki Alonso a la primera meitat és molt considerable. I fins i tot en aquest cas li afegiria el factor d’haver de pujar sí o sí amb una estructura de club de categoria superior que tenen els murcians, inclòs el capítol econòmic. Però ni amb aquestes entenc com entre les 7.000 persones que hi havia a la Nueva Condomina, a un bon grapat se li acut xiular quan és l’equip que més punts suma dels quatre grups de Segona B i quan abans de la cita acumulaven sis victòries consecutives.

I arran d’això, em venen al cap unes paraules del capità de l’Alcoyano Carrión ara fa uns mesos que van sortir als mitjans estatals. Deia el defensa alcoià que “el futbol del Barça està fent molt de mal a la Segona B” i es justificava argumentant que els seguidors al futbol veuen la manera de jugar de l’equip de Pep Guardiola i després compren una entrada pel primer camp de futbol que tenen a prop i esperen veure el mateix i clar, tots sabem com està la Segona B i el mèrit que té ja no fer-ho, sinó intentar-ho com és el cas del Sabadell. Com perquè a sobre quatre ‘nouvinguts’ t’acabin xiulant.

El que ens juguem en les pròximes setmanes no només és pujar de categoria (que també). No és un tema esportiu o econòmic només. Evidentment no és el mateix, amb tots els respectes, veure al Baleares i al Denia a l’estadi que veure al Valladolid o al Recre. Ni tampoc és el mateix no veure un cèntim per enlloc o cobrar els drets per travesses, televisió… que es cobren a Segona A. Però més enllà d’això, crec que aquesta temporada també està servint per canviar la concepció que es té del Sabadell des de tota una generació sencera. O fins i tot més d’una. Per mi, per exemple, aquest és l’any que més estic gaudint del Sabadell de tots els que fa que sóc soci (que no són pocs precisament). I de la meva generació cap endavant, cap de nosaltres hem vist al Sabadell en guerres que no fossin de Segona B o fins i tot de Tercera. I el pitjor del cas: a sobre, malvivint! Lluitar per ser primer, ser un equip guanyador, tenir el respecte dels rivals pel present i no pel passat… és una cosa a la qual, malauradament, no estàvem acostumats. Per això crec que aquest 2010/11 pot suposar un punt d’inflexió per l’entitat i, com dic, no només a nivell esportiu, sinó social. Per entendre’ns (i que ningú vegi als exemples que posaré ara cap lligam ni ideològic ni polític), aquest any pels aficionats més joves del Sabadell pot significar el que va significar pels seguidors de la ‘Roja’ la victòria de la selecció espanyola al Mundial de Sud-àfrica, o pels matalassers més joves el ‘doblet’ de l’Atlético d’Europa League més Supercopa. No sé si acabarà bé o malament la pel·lícula aquesta temporada. Tan de bo acabem tots plegats a la Plaça de Sant Roc celebrant el retorn a un lloc on fa molts anys que ens esperen. I sinó, com a mínim sempre ens quedarà el ‘que nos quiten lo bailao’.

L’entorn del Sabadell viu ara mateix en un estat d’excitació mai vist pràcticament en les dues últimes dècades. Ser líders. Jugar bé a futbol. Fer del verb guanyar un fet habitual. Parlar de l’escletxa que obrim respecte als perseguidors. Fer números no per jugar la promoció d’ascens, sinó per ser primers. Són coses a les quals, malauradament, no hi estem acostumats, però que emocionen cada jornada que passa. Això, però, em crea una sensació del tot estranya a mi i crec que no sóc l’únic. Per un cantó vull que no s’acabi mai però, per l’altre, vull que s’acabi ja. Anem a veure si ho explico bé. Saber que és una oportunitat pràcticament única em crea aquest desig de no voler que s’acabi mai, de gaudir-la. Carpe diem. Viure el moment. Però per contra, tots estem immersos en un inevitable compte enrere que ens ha de portar -toquem ferro- a la promoció d’ascens. Sigui com a primers o no, crec que aquest any hem de fer-ho molt malament per no entrar-hi. I tothom, de reüll, comencem a mirar els altres grups i a fer-nos la nostra pel·lícula. A pensar si serem primers o no. Si jugarem l’anada o la tornada a la Nova Creu Alta. Lugo, Madrid, Miranda d’Ebre, Eibar, Vitòria, Múrcia, Sevilla… L’emoció d’una eliminatòria d’anada i tornada amb l’ascens en joc. Tot és massa maco. És un somni que no volem que s’acabi però, alhora, si ens garanteixen que el final és feliç, com si vol acabar-se ja. Desitjar que això sigui etern però, a la vegada, desitjar també que arribi aviat el final. Paradoxal, oi?