ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Qui ens ho havia de dir…

Com l’any passat, per motius universitaris he deixat una mica abandonat als últims mesos el bloc, però reprenc ara l’activitat i ho faig avui, dia dels periodistes, per parlar de la proesa que acaba d’aconseguir el Mirandés eliminant a l’Espanyol, tercer equip de Primera que es carrega, per accedir a les semifinals de la Copa del Rei. A hores d’ara, l’únic equip classificat per aquestes semis és de Segona B, un orgull per a tots aquells que ens fem dir amants del futbol humil, malgrat que en aquest cas hagi estat deixant fora a un equip català.

Com diu el títol de l’article, “qui ens ho havia de dir” fa només uns mesos. Com qui ens havia de dir a nosaltres fa uns anys que ara mateix estaríem jugant contra Las Palmas, Xerez, Deportivo, Celta… Em remonto a l’any 2006. Concretament, el 28 de maig del 2006. Aquell dia, molts de nosaltres vam plorar el descens de l’equip a Tercera, el major fracàs de la història d’un club centenari com el Centre d’Esports Sabadell. No entraré en detalls, ho deixaré per un altre dia, però és una evidència que allò va ser caure al fons de tot del pou. Qui ens havia de dir que exactament cinc anys després (ni un dia més ni un dia menys), amb la mateixa directiva que la temporada a Tercera i fins i tot amb un parell dels jugadors que van encarregar-se de tornar a l’equip a Segona B, acabaríem pujant al futbol professional.

Vaig més enllà. Dos anys després d’allò, l’equip es classifica pels play-off d’ascens a Segona A gràcies a una miraculosa ratxa de 10 victòries en 11 partits. Aquell any també va acabar entre llàgrimes. No tan dures com les del dia del Levante B, però igualment llàgrimes de decepció. “Qui sap quan tornarem a veure’ns en una d’aquestes”, pensàvem la majoria. Qui ens havia de dir que només dos anys després, les llàgrimes serien d’alegria a Eibar festejant el retorn, 18 temporades després, a Segona A.

Torno al cas del Mirandés. La temporada passada vam tenir tres jornades de marge entre que el Sabadell confirmava el seu campionat al grup tercer de Segona B i la temporada regular acabava. El Mirandés aleshores era un possible rival, i com a bon malalt, vaig empassar-me més d’un partit dels Pablo Infante, Alain Arroyo, Ander Lambarri, Mikel Martins o Aritz Mújika (de qui, per cert, vaig narrar algun que altre gol de la seva etapa al Miapuesta Castelldefels i la meva a Ràdio Marca Barcelona).

La decepció dels de Miranda de Ebro va ser doble la temporada passada. D’entrada, perquè es jugaven ser campions en l’última jornada amb tot a favor, ja que jugaven a Anduva, depenien d’ells mateixos i s’enfrontaven a una Gimnástica Torrelavega que no tenia res a fer ja a la classificació. L’empat a Miranda (2-2) unit a la victòria en l’últim sospir de l’Eibar davant del Guijuelo (2-1) va propiciar que en comptes de jugar-nos l’ascens a Anduva, ho féssim a Ipurúa. El Mirandés acaba segon la lliga, però tot i això, va passant eliminatòries. Primer dóna la sorpresa desfent-se d’un dels equips amb més potencial de la categoria com és el Cádiz. Després apaga la flama d’un altre equip català, el Badalona. I arribem a una altra situació crítica. A l’anada de l’eliminatòria decisiva, els de Carlos Pouso guanyen al Pedro Escartín de Guadalajara per la mínima (0-1). Amb empatar a casa ja en tenien prou per pujar a Segona A. Comencen el partit guanyant, resultat que dura fins al minut 71. Al 84 el resultat era d’empat (1-1), però aleshores tornen a aparèixer els fantasmes de setmanes anteriors. En una badada increïble de la defensa ‘rojilla’, un servei de banda sense massa perill a priori acaba amb una passada a l’àrea on Aníbal és completament sol, aprofitant que en aquestes accions no hi ha fora de joc. A l’ara porter del Llagostera Wilfred no li queda una altra que fer penal, i Ernesto acaba deixant al Mirandés sense el segurament merescut premi de l’ascens.

Qui havia de dir als d’Anduva que només uns mesos després serien el tema de moda al futbol espanyol, eliminant de forma consecutiva a tres Primera (Villarreal, Racing i Espanyol) i repetint la gesta del Figueres que ara fa justament una dècada també va arribar a les semifinals, sent l’únic equip de Segona B que fins ara ho havia aconseguit. I el que té més mèrit: malgrat l’enorme paper que estan fent a la Copa, això no afecta a la classificació de la lliga, on són líders destacats 12 punts per sobre del cinquè. És molt fàcil dir això a posteriori, ho sé, però la conclusió que em ve al cap repassant tots aquests exemples és molt fàcil: a vegades, s’ha de tocar fons per agafar forces i saltar més amunt encara. Que serveixi aquesta entrada per felicitar al Mirandés per l’heroicitat que han protagonitzat, i d’ànims també per totes aquelles aficions que ho estan passant magre en l’actualitat.

 

Pròrroga
Article d’El País recordant el Figueres que va arribar a semifinals de la Copa: http://bit.ly/w0OvqO

Imatges del Mirandés-Guadalajara de la temporada passada: http://youtu.be/EXvZZ3CzFj0

Gol de Joel Álvarez a Irun que hagués donat la classificació al Sabadell per la tercera ronda: http://youtu.be/8z-JAvyd2I4

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 gener 2012 | Arxivat a : General,Història,Segona B |

Tenen el que es mereixen

Llegir que 12 equips han baixat de categoria a Segona B per morosos sona a dràstic tenint en compte que en total n’hi ha 80, però a alguns fins i tot se’ns fa curta la xifra. L’altre dia llegia al Twitter del futbolista Albert Urrea que no ha cobrat ni l’últim any a l’Alicante ni l’anterior amb el Lleida. En el cas dels alacantins, són un d’aquests 12 clubs que han perdut la categoria per no pagar, però els lleidatans seguiran a la categoria de bronze la temporada vinent gràcies a una decisió que em sona a aberrant. Sí, és molt dur veure com un equip s’enfonsa per problemes econòmics. Cultural Leonesa, Castellón, Polideportivo Ejido… Compte! Que no són equips d’estar per casa, que dins del futbol humil són clàssics, són històrics. I realment em sap molt greu, però només per alguns: els aficionats. No els que van anar a veure el ‘Cultu’-Sabadell de play-off, o els que s’apropaven a Castalia o a Santo Domingo quan orelluts i andalusos estaven a Segona A. Em sap molt greu pels que l’any vinent, quan vagin pels camps de déu de Tercera divisió, els acompanyaran donant suport des de les graderies. Per la resta, tenen el que es mereixen.

Perquè no pot ser que cada any un club adulteri la competició oferint contractes milionaris (dins de la categoria en els últims anys hi ha hagut nòmines que feien mal a la vista) per després deixar de pagar al segon o tercer mes. Infraccions que després, quan arribava el 30 de juny, quedaven en l’oblit perquè l’any següent tornaven a jugar a la mateixa categoria. És a dir, que si tu ets un club conscient de les teves limitacions i que només ofereixes el que tens, veus com no pots fitxar determinats jugadors perquè aquests marxen a entitats que estan igual que tu, però que estiren més el braç que la màniga tot i saber que no podran fer front als contractes oferts. Aleshores els futbolistes es veuen en la situació d’estar a centenars de quilòmetres de casa treballant per després no cobrar però això sí, explica-li al propietari del pis que has llogat que el club de torn no et paga! Les denúncies arribaven a la seu de l’AFE, quan acabava l’any a correcuita els clubs oferien pagarès a ves a saber quants mesos vista, els jugadors retiraven la denúncia i torna a començar la roda.

 

 

El paper de l’AFE
Així fins que la bola s’ha fet tan gran que ha acabat explotant. Si no hi ha un cèntim enlloc, com s’ha de poder mantenir un club a Segona B arribant amb prou feines al miler de socis però amb un pressupost molt superior al milió d’euros? Aquí s’ha de destacar també la feina feta en els últims mesos per l’AFE, el sindicat de futbolistes, que ha afrontat de forma seriosa el problema. Per posar un exemple, la temporada passada es va acumular només a Segona B 4 milions d’euros de deutes als futbolistes, però el fons comú no arribava als 400.000 euros. Ni una desena part! Ara això s’ha ampliat afortunadament. I ara, per sort, la majoria d’equips que havien de baixar han baixat. Perquè sí, hi ha unes normes i s’han de complir per molt que sàpiga greu per futbolistes, aficionats i dècades d’història que hi ha darrere de les entitats. Vaja, que si al 1993 ens van enviar a Tercera a nosaltres, que la resta d’equip que incompleixen el reglament també ho facin, no? Això per no parlar de clubs que es refunden amb d’altres noms deixant enrere tots els deutes acumulats però sense perdre ni una categoria. A mi, senyors, que m’ho expliquin, perquè jo no ho acabo d’entendre.

Solució
La Segona B és una categoria deficitària, d’acord. I sinó, només cal preguntar-li a qualsevol directiu del Centre d’Esports el canvi radical que s’estan trobant aquest estiu havent pujat només una categoria. De cop i volta, ingressos per drets televisius, travesses, més estructura de club, millores a l’estadi… Coses que sonen a molt llunyanes a Segona B. És una categoria que des del seu naixement té un problema d’identitat. Ni és futbol professional, ni tampoc amateur. I viure a cavall entre una cosa i l’altra comporta coses com aquestes: voler oferir coses que un club d’aquestes dimensions no pot. Afrontar despeses en desplaçaments cada mes impròpies del futbol no professional. Per això la solució, posats a que una reestructuració com toca amb la federació que tenim la veig gairebé impossible (i he estat generós afegint el ‘gairebé’), passa per canviar la mentalitat. Que els clubs i els jugadors afrontin la realitat com és. Si la gran majoria d’empreses i botigues del país amb prou feines poden pagar als seus treballadors, com han d’esponsoritzar a clubs que no apareixen als mitjans i que amb prou feines porten mil persones al camp? El futbolista ha de ser conscient que l’època de contractes per poder estalviar diners ja ha passat, i els clubs que no poden fitxar a jugadors de categories superiors o de comunitats autònomes diferents a la seva. Si la caixa no dóna per fitxar a un noi d’Almeria que és molt bo però que s’haurà de pagar un lloguer i viure fora de casa, doncs potser paga més la pena fitxar a algú de Montcada o de Cerdanyola que segurament no serà tan bo, però complirà igualment, potser sent una mica més els colors, et val la meitat i, de pas, dones suport als planters de casa nostra. Potser així acabaríem amb deutes de milions i milions d’euros com és el cas del Benidorm.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 1 juliol 2011 | Arxivat a : Segona B |

El camí del ple

Diumenge, exceptuant quatre brètols, el Sabadell va tornar a demostrar que té una afició que en els moments més necessaris dóna suport a l’equip i és un exemple per molts altres clubs. Ho ha demostrat a les bones i a les no tan bones. Igual el dia del Gandía aquell llunyà 2000/01, el del Real Unión fa dos anys o al partit de Copa contra l’aleshores campió Mallorca; com també per evitar baixar contra Peralta, Peña Sport i companyia. De fet, contra l’Eibar l’afició va fer dues passes més. Va omplir la Nova Creu Alta com feia dues dècades que no es veia, emocionant als que diumenge rere diumenge enlloc de crits, mossaics, samarretes arlequinades i soroll veiem ciment i algun que altre patidor en solitari. Per això, avui dedico aquest article a tothom, als que hi van sempre, i als que només s’apunten quan realment és estrictament necessari. Estic parlant de les dades d’afluència de públic en partits de lliga al llarg de tota la temporada. Aquí les teniu:

Sabadell – Lleida (1.500)
Sabadell – Sporting Mahonés (1.700)
Sabadell – Teruel (1.500)
Sabadell – Alzira (1.800)
Sabadell – Mallorca B (1.800)
Sabadell – Gramenet (3.500)
Sabadell – Sant Andreu (1.800)
Sabadell – Castellón (2.500)
Sabadell – Denia (1.900)
Sabadell – Badalona (2.200)
Sabadell – Benidorm (1.500)
Sabadell – Alicante (2.800)
Sabadell – Gandía (2.600)
Sabadell – L’Hospitalet (4.500)
Sabadell – Orihuela (5.200)
Sabadell – Atlético Baleares (5.200)
Sabadell – Ontinyent (5.000)
Sabadell – Alcoyano (6.100)
Sabadell – Santboià (4.500)

Sabadell – Eibar (15.000)

 

És a dir, que la mitjana dels vint partits de la temporada dóna 3.630 espectadors per jornada. Evidentment, el ple d’aquest passat diumenge ajuda a que aquesta xifra sigui tan alta. També estic d’acord que hem hagut d’esperar a confirmar la candidatura a la promoció d’ascens perquè la gent s’engresqués del tot, i que en molts partits la xifra és inferior a la que realment hauria de ser. Però tot i així, segueix sent una de les mitjanes més elevades no de la lliga, sinó dels quatre grups de Segona B. I sinó, la prova la teniu comparant aquestes dades amb el rival que tenim ara davant. En les últimes sis jornades de lliga regular, en cinc fregaríem el ple a Ipurua, i en una hauríem de deixar a gairebé un miler de seguidors al carrer. Per no parlar que per encabir tots els aficionats que diumenge van omplir la Nova Creu Alta necessitaríem tres Ipurues. Tot un orgull d’afició i un ambient de luxe, el que vam viure abans d’ahir. Enhorabona a tots!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 maig 2011 | Arxivat a : Afició,Primer equip,Segona B |

Xiulets

Com diria el Sergi Garcés, “el públic és sobirà, ha pagat l’entrada i pot decidir què fer i què no fer”, però això no treu que els xiulets (tímids, però xiulets) d’ahir a la Nova Creu Alta en els pitjors minuts de l’equip contra l’Ontinyent estiguessin totalment fora de lloc. Segurament com es comenta per les xarxes socials aquest sector més crític coincideix amb l’aficionat que només s’apropa a l’estadi perquè anem líders i espera veure golejada rere golejada. Però tot i això, algú li hauria de dir al seguidor que decideix xiular a l’equip que ahir s’enfrontaven els dos millors equips de la segona volta del campionat, que si hagués anat durant tot l’any al camp segurament no xiularia a l’equip perquè coneixeria la seva voluntat de fer bon futbol, i si amb aquestes encara no es convenç, que li passin la xifra del pressupost de la plantilla a veure si així sí.

Aquests dies m’estic dedicant a recopilar partits dels possibles rivals al play-off i ara estic veient el Murcia-Écija de la setmana passada. És cert que la ‘torrija’ de l’equip d’Iñaki Alonso a la primera meitat és molt considerable. I fins i tot en aquest cas li afegiria el factor d’haver de pujar sí o sí amb una estructura de club de categoria superior que tenen els murcians, inclòs el capítol econòmic. Però ni amb aquestes entenc com entre les 7.000 persones que hi havia a la Nueva Condomina, a un bon grapat se li acut xiular quan és l’equip que més punts suma dels quatre grups de Segona B i quan abans de la cita acumulaven sis victòries consecutives.

I arran d’això, em venen al cap unes paraules del capità de l’Alcoyano Carrión ara fa uns mesos que van sortir als mitjans estatals. Deia el defensa alcoià que “el futbol del Barça està fent molt de mal a la Segona B” i es justificava argumentant que els seguidors al futbol veuen la manera de jugar de l’equip de Pep Guardiola i després compren una entrada pel primer camp de futbol que tenen a prop i esperen veure el mateix i clar, tots sabem com està la Segona B i el mèrit que té ja no fer-ho, sinó intentar-ho com és el cas del Sabadell. Com perquè a sobre quatre ‘nouvinguts’ t’acabin xiulant.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 18 abril 2011 | Arxivat a : Primer equip,Segona B |

Tenir ambient o fer caixa?

En dues setmanes veurem dues maneres oposades d’entendre l’intercanvi d’aficions, l’ambient als estadis de futbol i el fer caixa en el futbol humil. Diumenge passat. Santa Coloma. D’acord que la malmesa economia de la ‘Grama’ no està com per especular massa i no tenia massa marge de maniobra. Però em va semblar un moviment molt intel·ligent el posar a només 10 euros les entrades pels socis del Sabadell. Pros i contres? Et garanteixes que hi anirà més gent i, per tant, més calers, bona relació amb el club que tindràs al davant… a canvi de saber que a les graderies de casa teva seràs pràcticament visitant.

L’altre cas: d’aquí a deu dies a Sant Andreu. El Sabadell ha negociat amb el club quatribarrat per poder vendre entrades anticipades amb un preu inferior al del dia de partit. Resposta: en comptes de 20 euros, les entrades que es venguin a Sabadell valdran 18. Vagi per endavant que 1) cadascú a casa seva fa el que vol i cobra el que vol i 2) segurament el preu de les entrades del partit de la primera volta -jornada econòmica al Centre d’Esports- serien similars. Però més enllà d’això, faig un parell de reflexions. La primera: voleu dir que calia tenir el ‘detall’ de fer un descompte si aquest era passant de 20 a 18 euros? No s’està fent el ridícul més que una altra cosa? I la segona: voleu dir que posant les entrades a 10 euros no farien més caixa i hi hauria més ambient al Narcís Sala que el que hi haurà a 18? I repeteixo perquè no hi hagi errors que cadascú pot fer el que li roti a casa seva i, a més, estarà més que justificat.

I aprofito que parlem d’això per dir que em sembla molt encertada la idea que els socis dels clubs, siguin del que siguin, tinguin descompte a domicili. Evidentment a Primera no es podria fer, perquè prou feines tenen a Can Barça i a Cal Perico per donar-li un seient a la majoria de socis que tenen aquestes entitats. Però a Segona B, on malauradament es veu tant ciment diumenge rere diumenge, seria una forma d’incentivar el bon ambient, l’intercanvi d’aficions i, entre tots, el fer més socis sabent que no només a casa tindràs avantatges. I tot això ho dic sabent que molta gent, i jo el primer, som crítics amb segons quines mesures que pren la directiva arlequinada en aquest mateix sentit. Últimament crec que l’estan encertant amb iniciatives com les d’aquest diumenge d’una entrada gratis per cada soci i anticipades a 10 euros. Però tots sabem que no sempre ha estat així. Que duri, que la Nova Creu Alta ha d’anar millorant l’entrada partit rere partit!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 31 març 2011 | Arxivat a : General,Segona B |

Escòrpium

El recordeu? És l’Escòrpium, la mascota del rival que ens visita demà: l’Orihuela CF. A l’anada, com veieu, vaig intentar guanyar-me la seva amistat i fins i tot va accedir a fer-se una foto amb el micròfon de Ràdio Sabadell. Amb qui anirà demà? No ho sé. Tinc la sensació que 1) hi haurà més gent encara que contra l’Hospi i 2) esportivament parlant la cosa anirà millor. Tan de bo. Demà serà un dia llarg, i espero que tan profitós com avui en waterpolo femení, on el Natació Sabadell ha aconseguit el seu primer passi a una final four de Champions. Només podem dir una cosa ara mateix: Enhorabona. Bona nit a tots!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 19 març 2011 | Arxivat a : General,Primer equip,Segona B |

Si no es pot, no es pot

Durant la retransmissió de diumenge ja ho vaig dir. No voldria ser partidista ara. Però recordo que fa uns mesos vaig publicar un article que es titulava una cosa així com “la Segona B, una categoria bananera”, i avui dia continuen apareixent-me més exemples que ho demostren. L’últim, com dic, diumenge passat a Gandia. Com pot ser que un estadi amb les condicions que té el d’aquesta imatge pugui acollir un partit de la tercera categoria del futbol nacional? És realment increïble. L’Alzira, per exemple, està replantant la gespa ara mateix i els seus partits com a local els juga a Alginet (cosa, d’altra banda, que ja té nassos. Amb una millor planificació segurament això no passaria, no m’imagino a nosaltres jugant al Pepín Valls de Castellar, per exemple). Llavors, per què si el Guillermo Olagüe de Gandia té la seva graderia principal en obres no juguen a un altre camp? Dénia, per exemple, està a només un quart d’hora de distància i -malauradament- també té un equip a Segona B. I sinó, és tan fàcil com fer el mateix que va fer el Sabadell aquest estiu: es fan les obres entre temporada i temporada i si queda alguna cosa per fer un cop començada la campanya, que siguin reformes menors, no tota una graderia tancada.

Ho dic sobretot perquè després es veuen situacions tan lamentables i dantesques com les que es van veure diumenge. Només els periodistes autoritzats podíem pujar a aquesta tribuna en obres, i l’espectacle que es veia des d’amunt era realment desolador. Em quedo amb les paraules del company de Ràdio 9 que va narrar el partit al costat de Ràdio Sabadell: “Si a vegades viatjant amb el Llevant per Primera ja em queixo de segons quins camps, imagineu-vos aquí!”. Doncs això, que estem jugant en una autèntica categoria bananera. La raó per la qual nosaltres sí podíem seure entre runes i sorra era perquè havíem estat inclosos en una llista acceptada per l’arquitecte de les obres. És a dir, que en cas de succeir alguna cosa l’encarregat de les obres només es feia responsable d’aquelles persones. Per aquest motiu quan Lluís Carreras va ser expulsat no el van deixar seure a la zona de darrere de la banqueta, sinó que va haver de marxar fins a una cantonada. Digne d’estudi.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 12 octubre 2010 | Arxivat a : Segona B |

Millor futbol que altres anys

Després d’unes quantes jornades de lliga, estic gratament sorprès per les intencions de joc que estic veient aquest any als equips del grup tercer de Segona B. Deia ahir Lluís Carreras després del partit que el futbol de Segona B continua sent futbol igual que el de Primera o el de Regional. És veritat, però a ningú se li escapa tampoc que segons quines coses que passen a Segona B no passen a Primera i al revés. Per entendre’ns, per molt ambient hostil que pugui haver-hi al Reyno de Navarra o a San Mamés (per parlar de dos clàssics futbolístics en aquest sentit), no s’arriba en cap cas al punt de delinqüència que veiem gairebé cada setmana a Denia (de fet, mereixerien un capítol a part aquests últims perquè a cada estadi que visitem ens parlen malament d’aquell camp).

Ja que parlem de clàssics i tòpics -no per això menys certs-, la Segona B habitualment és una categoria de pocs gols i també poc joc. Fins avui dia només he vist un equip al nostre grup que jugués de forma espectacular setmana sí setmana també amb grans jugadors i un joc de toc i de construcció des del  darrere: el Villarreal B de l’any de l’ascens a Segona. Evidentment aquell equip estava condicionat per la forta inversió que hi havia (es parlava de quatre milions d’euros). Era tota una selecció dels millors de la categoria més els joves que pujaven de la base.

Aquesta temporada, però, m’està sorprenent que la proposta ofensiva, de joc trenat… del Sabadell no sigui l’única de la lliga. Posats a agafar-me a les paraules de Carreras  avui, la setmana passada va dir que era d’agrair que hi haguessin més equips així, i  la veritat és que signo fil per randa la mateixa reflexió. No vull dir amb això, ni molt menys, que tinguem cinc o sis Villarreals B, però al menys sí que intenten fer aquest tipus de futbol més constructiu que destructiu.

El Teruel ens va guanyar dimecres jugant-nos de forma immaculada i a nivell molt personal, sorprenent-me. Tot i estar avisat d’aquest joc de toc, no veia a l’equip de Calderé capaç de jugar-nos a treure’ns la pilota i dur el  domini del partit, i la veritat és que la tàctica li va sortir rodona i se li ha de felicitar. Com diem sempre, poden sortir millor o pitjor les coses, però trobo de valent apostar per aquest joc. Ahir l’Alicante a la seva manera i sense tant èxit com el Teruel també va sortir a voler tenir la pilota. I no els he vist encara, però té  molta pinta que Mallorca B i Hospi (tot i ser cuer) també volen jugar a això.

En una categoria on l’aposta senzilla és atrinxerar-se al darrere, aprofitar-se de camps com el Camp Nou de Denia o el Collao d’Alcoi i jugar a tenir encert en estratègies i contraatacs (sinó mireu com està a la classificació avui  dia el Benidorm o el Badalona), trobo digne d’admirar públicament als equips que surten a fer bon futbol per molt arriscat que sigui. Crec que aquest any veurem, en general, millor futbol a la categoria del que véiem anys enrere. Que duri!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 27 setembre 2010 | Arxivat a : Primer equip,Segona B |

“Companys” de feina

L’expedició de Ràdio  Sabadell i L’Arlequinat fa poc que acaba d’arribar de Benidorm. Ho fem mantenint la condició d’invictes, però de nou amb la sensació que el punt  sumat no reflexa el que s’ha vist  sobre  el terreny de joc per molt que digui Roberto Granero. Des d’ahir al vespre, però, tenia pensat escriure aquest article per fer el que nosaltres diem “fotre un palet”. En aquest cas, el pal va cap als companys dels mitjans de comunicació de Benidorm pel tracte rebut ahir a la roda de premsa postpartit.

Com és lògic i passa a tot arreu,  el primer entrenador que arriba a la roda de premsa és el visitant i després el local. Per deferència, acostumen a ser els mitjans  que segueixen a l’equip d’aquell tècnic els  primers en preguntar. És a dir, que si arriba Lluís Carreras l’habitual és  que ens toqui preguntar a Ràdio Sabadell, Canal Català Vallès, Avui Sabadell o Diari de Sabadell abans que els periodistes de Benidorm, i al revés exactament igual.

Carreras va arribar ahir, i entre el company de DS Pere Figueras, jo mateix i també el José Quereda ‘Pirri’ de L’Arlequinat vam fer la roda de premsa amb l’entrenador arlequinat. Una vegada va acabar la roda de premsa primera enganxada amb el company de SER Benidorm: “Ya podíais haber hecho la rueda de prensa en castellano para que todos lo entiendan”.

Reflexions que faig jo després del petit incident: Benidorm no forma part del País Valencià, terra on es parla la mateixa llengua (o una de molt similar si voleu entendre el valencià com un idioma diferent)? Evidentment quan anem a Logroño o a Teruel parlem en castellà perquè tothom ho entengui. Oi que Lluís Carreras quan el ‘Pirri’ li ha preguntat en castellà ha respost en castellà? Per què no has preguntat tu també en castellà per rebre la resposta en aquell idioma? I en tot cas, si no tens res a preguntar, per què no dius això del llenguatge abans de començar la roda de premsa o després de la primera resposta en comptes de recriminar-ho al final?

La segona enganxada arriba un segon després amb l’única companya de terres  alacantines que seguia la roda de premsa juntament amb el periodista de SER Benidorm, és a dir, la càmera de Canal 9: “Per què no  et portes un trípode pel micròfon en comptes d’aguantar-lo amb la mà? Així destrosses la imatge, hauries d’entendre que tu fas ràdio però també hi ha gent de la tele aquí i això queda fatal”.

La resposta és bastant òbvia. Bàsicament perquè nosaltres estem en directe i no sé com vols que parli alhora  pel mateix micròfon on l’entrenador està fent les valoracions  si aquest està a sobre d’una taula i dins d’un trípode. Però vaja, en tot cas crec que TV3 també fa televisió -i amb millors dades d’audiència-, cada setmana venen a la Nova Creu Alta, surt el micròfon de Ràdio Sabadell i la meva mà a les imatges i mai ningú  m’ha dit que molestés. A tot això, parlem d’algú que va demanar a Lluís Carreras una nova valoració del partit un cop acabada  la roda de premsa perquè la primera resposta no l’havia gravada, i també la mateixa que ara fa uns mesos quan vam visitar la Vila Joiosa ens va demanar que li compréssim uns calendaris perquè l’equip de volei on jugava la seva filla necessitava cèntims. Encara recordo  la cara de David Pirri quan li va dir això en plena roda de premsa…

Per rematar una dantesca roda de premsa el tècnic local Roberto Granero entra a la sala just després de Carreras dient una cosa així com “la propera vegada que passi això marxaré directament sense passar per aquí. Si els visitants volen parlar un quart d’hora amb el seu entrenador que ho facin fora, jo no he d’esperar-me  perquè vosaltres ho digueu”. Tot un gest. Potser amb un cap de premsa que moderés les preguntes  i expliqués  això de bones maneres  al principi del partit com passa a Sabadell això s’evitaria. Encara que per escoltar que el Sabadell no havia arribat a porta en tot el partit després que al minut vint de partit Hiroshi ja s’hagués plantat un cop sol davant el porter i en una altra ocasió un defensa salvés el gol sota pals, potser valia la pena que hagués marxat.

En tot cas, que no vull generalitzar perquè la veritat és que per la resta els treballadors i  aficionats del Benidorm ens van tractar  de forma fenomenal i això no passen  de  ser ‘batalletes’ i anècdotes, però coses d’aquestes em molesten bastant i ja que ahir no vam tenir temps per explicar-les com toca en directe (ens  feien fora del camp abans d’acabar la retransmissió) avui  ho he volgut  fer aprofitant ‘el meu bloc’. No és la primera vegada que tinc petites enganxades d’aquestes, a Los Arcos l’any passat per aquestes dates ja va passar si fa no fa el mateix. Potser si els clubs fossin un pèl més professionals i els periodistes no es dediquess¡n a ‘trepitjar-li la mànega’ als seus companys tots treballaríem força més còmodes.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 19 setembre 2010 | Arxivat a : Segona B |

Gran Ontinyent, gran Toni Aparicio

Fa temps que tenia pensat fer aquest reconeixement a un equip força singular. Repeteixo avui el mateix discurs que vaig fer el dia del descens del Villajoyosa: ni tinc res a Ontinyent ni li tinc tampoc cap apreci especial, simplement és un equip més de la categoria. Això sí, crec que es mereixen un petit homenatge perquè la temporada feta aquest any realment és d’escàndol.

La clau de l’èxit, però, ve de lluny. Toni Aparicio va agafar l’equip a Tercera i el va pujar a Segona B. Després va aconseguir estabilitzar l’equip a la categoria, i des de fa un temps es permet el luxe de lluitar per la zona alta de la classificació. Tot això sense oblidar que parlem de l’Ontinyent amb tot el que això significa, és a dir, un poble petit, una afició humil, un camp petit, un pressupost modest…

Diria que va ser a la prèvia del partit de tornada d’aquesta temporada jugat a la Nova Creu Alta quan vaig estar conversant de forma distesa amb ell. Em deia alguna cosa així com que “al principi havia de tirar de gent ‘guerrera’ per mantenir la categoria aprofitant-se de les circumstàncies del Clariano, però que uns anys després havia aconseguit implantar la seva filosofia de joc”. Sembla una tonteria, però és cert.

Cada vegada que anem cap a aquelles terres diem el mateix i no sense raó. Jugar al Clariano, al Camp Nou de Denia, al Collao… és difícil perquè allà els equips locals s’aprofiten de les condicions del seu camp per tirar endavant partits sense fer massa cosa. Ara bé, el que realment m’ha sorprès aquest any de l’Ontinyent és que ha sabut combinar aquesta virtut de treure punts de casa amb aquest joc físic amb un joc molt disciplinat i molt ordenat tàcticament a domicili que fins i tot l’ha permès dominar partits en camps grans.

Sovint penso que Toni Aparicio és un entrenador per equips com l’Ontinyent, i que potser no trobaria la clau de l’èxit en equips amb més potencial. Però això no treu que té moltíssim mèrit el que ha fet amb aquest equip en els últims anys, que ha perdut peces claus com el propi Máyor i s’ha refet de forma espectacular, i que és molt merescut tot el que en aquestes últimes jornades ha viscut aquell poble. He vist més de la meitat dels partits del play-off de l’Ontinyent i crec que el futbol ha estat injust amb ells. Però tot i així, avui volia tenir aquest moment de reconeixement per l’Ontinyent i per Toni Aparicio, un entrenador treballador i molt humil tot i que avui la imatge que tothom destaqui sigui la ‘rajada’ d’ahir sobre l’àrbitre. Aquí ja sabem el mal que fa caure així. No cal ni justificar-lo. Enhorabona!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 21 juny 2010 | Arxivat a : Segona B |

Pàgina següent »