ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Els primers ‘tuitaires’

Aquesta última setmana s’ha posat de moda el tema Twitter al Sabadell. Des de feia mesos només un jugador del primer equip, Toni Lao (@toni_lao), era usuari d’aquesta xarxa social cada cop més utilitzada. En els últims dies, però, i per aquest ordre, primer David De Navas (@daviddna1) i després Chapi Arnau (@xapiarnau) s’han afegit a la moda i ens permeten saber el que pensen a través dels seus perfils. Una cosa, però, que no és nova en l’aficionat sabadellenc.

Des d’uns anys cap aquí s’ha posat molt de moda tot el tema 2.0: xerrades on-line amb periodistes de primera fila, mitjans de comunicació que ofereixen informació a través de les xarxes socials, famosos que parlen a través d’aquestes… Fa gairebé una dècada, però, a algun il·luminat -en el millor sentit de la paraula- se li va acudir començar amb aquests temes. Parlo de la Penya @rlekinats.com, de la qual sóc soci. No cal ser massa intel·ligent per adonar-se que els orígens de la penya té alguna relació amb el tema d’Internet. Els primers arlequinats que es van llençar a la selva d’Internet es van reunir en un xat, el canal #cesabadell del MIRC, d’on va sorgir la idea de fer la penya. I d’allà, entre el David Blasco, l’Òscar Jiménez i el president Manel Escribà van començar amb els xats on els aficionats podien fer preguntes en directe a alguns jugadors i aquests responien. “Eren els inicis de la penya i com que ens vam conèixer i vam crear la pròpia penya a través del xat, va semblar interessant acostar els jugadors als aficionats que es connecten a Internet, que en la seva majoria eren canalla”, ha recordat ‘Manelinho’, com es feia dir al xat i com encara avui li diem molts.

El primer d’ells va ser, curiosament, el més exitós. El capità i ara portaveu de l’àrea esportiva Genís Garcia Junyent va reunir una cinquantena de persones al mes de desembre del 2001. Des de llavors, i fins al 2007, per la Gestoria Escribà (lloc des d’on es gestionaven els xats i es responien a les preguntes) van passar jugadors, entrenadors, directius i periodistes fins que amb el temps, aquest ‘boom’ que dèiem al principi va acabar amb la idea dels xats arlequinats: “Els vam deixar de fer degut a que el canal començava a quedar desfasat per culpa de la sortida de Messenger i aquest tipus de plataformes”. Té nassos la cosa que tot i tenir la idea, la massificació hagi tret la vida a la iniciativa. Jo vaig ser-hi col·laborant en uns quants xats, i temps després també amb la creació de la revista on-line ‘El Saballut’ que cada mes ofereix/oferim el Manel i la resta de la tropa. Mentrestant, el David i l’Òscar ahir estaven a la gespa del ‘estadi fent de traductors amb els amics del Bristol Rovers i el Waterwijk. El que és arlequinat és arlequinat. I la veritat és que la idea era genial, es van avançar deu anys al que està passant ara i, per tant, era digne de reconèixer-ho.

Per cert, us deixo l’enllaç també per si voleu ‘rellegir’ el que es parlava fa uns quants anys en aquests xats: cesabadell.org/xat.html

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 14 març 2011 | Arxivat a : General,Història,Primer equip |

Per pujar la moral

Per desdramatitzar el que he posat en l’anterior entrada, i la relació d’amor-odi que està vivint el Sabadell aquest any amb la paraula màgica ‘líder’, aquí us deixo una fotografia que segur que us puja la moral. Està extreta de la pàgina web www.cesabadell.org, i fa referència a la temporada 1968/69. És el cartell d’un partit de la tercera jornada de lliga a Primera entre l’Elche i el Sabadell que ens anuncia com a “líder de la Primera Divisió”. Per llavors, el Sabadell era primer empatat a punts amb el Las Palmas i el Real Madrid després de guanyar les dues primeres jornades al Granada i al Zaragoza. La història, allò que passi el que passi mai ens podran treure. Allò que diu que aquell any vam acabar sent quarts a Primera i a l’any següent vam jugar competició europea. Per passar el mal tràngol!

PD: Millor no dic com va acabar aquell partit…

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 27 febrer 2011 | Arxivat a : Història |

Carrer de Ramon Moya

Demà serà un partit especial. No ho serà per l’actual situació a la lliga (tot just arribem a la dotzena jornada de campionat). Tampoc pel rival, perquè no serà segur ni la primera ni l’última vegada que ens visitarà un dels clàssics de la Segona B com és el Gramenet. Però sí que serà la primera vegada que vindrà Ramon Moya com a exentrenador del Sabadell. I la veritat, més enllà de tot el que va passar en el seu comiat, crec que l’hauriem de rebre com es mereix. Perquè com en totes les relacions, quan tot s’acaba en el noranta per cent dels casos la cosa no acaba del tot bé. Crec que al lleidatà se li va anar el vestidor de les mans l’any passat i per solucionar-ho va començar a veure fantasmes a tot arreu, en la majoria de casos on no n’hi havia. De fet, penso que l’ideal hagués estat arribar a un acord per deslligar-se de l’entitat després de la injusta eliminació a Irun. El cicle s’havia acabat, Ramon Moya hagués sortit d’aquí com un heroi i el Sabadell no hauria llençat un any. Però dir-ho ara és massa fàcil, i segurament en aquella situació noranta-nou de cada cent arlequinats l’hauriem renovat amb els ulls tancats.

Més enllà d’això, la trajectòria de Ramon Moya al Sabadell és gairebé impecable. El primer any va arribar amb una papereta molt difícil. Havia de pujar l’equip de Tercera a Segona B i, sobretot, no tenia marge d’error. La plantilla era per estar a dalt, d’acord, però el realment difícil era saber que tenia a sobre seu la pressió d’haver de pujar sí o sí. Ho va fer. Alguns diran que era la seva obligació, i els dono la raó, però afegint dues reflexions. La primera que li preguntin a equips com l’Hospi o el Reus si és difícil o no aconseguir l’ascens. I la segona que busquin on són els jugadors d’aquell equipàs, el Mallorca B, que ens va tocar a la primera eliminatòria del play-off. Per posar algun exemple, Pablo Cendrós juga al Mallorca a Primera després d’haver passat per equips com el Tenerife o el Levante, Dani González porta tres gols amb el Granada a Segona A havent passat ja pel Pontevedra i l’Elche i Emilio Nsué és la referència de l’atac del Mallorca després de l’ascens a Primera la temporada passada amb la Real Sociedad. I tot plegat, a més, amb la valentia de carregar-se al pes més pesat d’aquella plantilla a les primeres de canvi: Manel Martínez.

Un any més tard, l’objectiu del Sabadell era no patir i també el va aconseguir. Amb més pena que glòria, sí, però va complir amb el que havia promès. Molt més ambiciós era el tercer projecte Moya. Gairebé una dècada més tard, el Sabadell aspirava a fer play-off a Segona A. Al desembre la cosGal. Real Union-Sabadell. Diariovasco.com.a pintava molt negra, i va anar de molt poc que la directiva no decidís cessar al de Castellnou de Seana. Però aleshores va protagonitzar la major ratxa de resultats positius que li he vist mai fer al Sabadell: deu victòries en onze partits que ens va portar, de cap, a somiar amb la Segona A. De l’últim any pràcticament no diré res, perquè tothom sap com va acabar la pel·lícula.

Això sí, més enllà de resultats, el que m’agradaria destacar de l’era Moya és que va contribuir a donar-li al Centre d’Esports el que li faltava: estabilitat. Evidentment aquí hi té molt a dir la junta directiva encapçalada per Joan Soteras, que després d’una època de ‘piraterisme’ ha aconseguit que el Sabadell torni a ser un club respectat en tots els sentits. Però en la parcel·la esportiva, que al cap i a la fi és la que mou tot l’engranatge, Moya es va envoltar -com sempre fa- dels seus homes de confiança i li va donar una estabilitat a l’entitat del tot necessària. El lleidatà té molts defectes. El seu joc no és tan atractiu com el de Lluís Carreras. Les seves decisions tàctiques als partits eren força previsibles. Sempre acabava morint amb els homes que anys enrere li havien tret les castanyes del foc en d’altres equips. Però tot i això, per mi Moya té tot el respecte del món i el que va fer aquí a Sabadell, sincerament, és gairebé per posar-li el seu nom a un carrer. Gràcies Ramon!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 6 novembre 2010 | Arxivat a : General,Història,Primer equip |

Destí Cadis

Com es pot notar al ritme d’actualitzacions del bloc, ara sí que estic de vacances. Avui he passat gairebé de puntetes per Sabadell després de venir de Roma, i demà ja torno a marxar primer a Tarragona i després a Cadis amb un parell de companys de Ràdio Sabadell. Un viatge que torno a aprofitar per parlar de la història del Centre d’Esports. En aquest cas em remonto de nou a l’any 1987. Es tracta de l’última vegada que la nostra afició va poder celebrar una permanència a Primera Divisió. El context pràcticament no cal ni explicar-lo, només mirar una mica més avall per veure l’entrada dedicada al partit de la repetició. Per això només us deixo l’entrada de l’excel·lent col·lecció que té l’amic Gonzalo Álvarez i la fitxa que adjunta al seu bloc (http://arlekinado.blogspot.com):

21/06/87 – Play-off de descens a Segona
CÁDIZ 0-0 SABADELL
Alineacions:

CÁDIZ C.F. : Jaro (3), Juan Jose (3), Cartagena (2), Linares (2), Calderón (3), Montero (2), Manolito (3), Baria (2), Carrasco (2),Pedraza (3) i ‘Mágico’ González (5).

Canvis: Francis (3) per Carrasco (54′) i Dieguito  (-) per Montero (74′).

C.E. SABADELL: Capó (3) ,Saura (3), Sánchez (3), Ordoki (3), Maestre (3), Nacho (-), Brylle (4), Zunzunegui (3), Roca (3), April(2) y Llabrés (3).

Canvis: Lino (3) per Nacho, lesionat muscularment, (30′) i Barbará (3) per April (52′).

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 agost 2010 | Arxivat a : Història |

El partit de la repetició

Fa una setmana vaig estar per Pamplona i avui he pensat que podria aprofitar aquesta excusa barata per recordar una de les pàgines més peculiars de la història del Centre d’Esports Sabadell. No va ser a Pamplona on es va jugar el partit, sinó que va ser a la Nova Creu Alta. Això sí, el rival era l’Osasuna, i el partit aquell famós de la repetició o dels vint duros.

L’enfrontament pertanyia a una fase de descens força estranya que es va inventar la Federació a suggerència del Cádiz CF, equip que va acabar cuer la lliga regular però que al final es va acabar salvant. Parlem evidentment de la temporada 86/87, la primera de l’última etapa del Sabadell a Primera. L’equip arlequinat va acabar penúltim dos punts per sobre del Cadiz i a un només del Racing. Després de la fase regular, però, es va jugar una lligueta entre els sis últims on comptaven els punts aconseguits prèviament i també els que es farien en un enfrontament de tots contra tots. El resultat d’aquella lligueta va ser la salvació del Sabadell quedant tercer de sis. L’Athletic Club va sumar 42 punts, pels 41 del Las Palmas, els 38 del Sabadell, també 38 en va fer Osasuna, el Racing va acabar amb 33 i el Cádiz va ser últim amb 29.

Tot, però, va ser gràcies al famós partit de la repetició. A la penúltima jornada de la lligueta el Centre d’Esports necessitava guanyar a l’Osasuna per jugar-se la permanència a Carranza. Ho va fer per 2-1, però el Consejo Superior de Deportes va ordenar repetir el partit per alineació indeguda dels estrangers April i Brylle. Una decisió única en tota la història del futbol espanyol.

El partit es va tornar a jugar amb una Nova Creu Alta plena fins la bandera després que la directiva fixés el preu de les entrades en 100 pessetes. Tot ple menys la llotja, que només la van ocupar una bandera arlequinada, una altra de la ciutat i una tercera catalana com a senyal de rebuig per la decisió de repetir el partit.

Capó, Saura, Maestre, Periko Alonso, Sánchez, Costa, Adriano, Nacho, Llabrés, Lino i Roca van formar part de l’alineació sabadellenca, mentre que a l’Osasuna jugava gent com Roberto, Castañeda, Martín González, Ripodas, Sola, Bustingorri o un Robinson que un temps després recordaria “la encerrona que nos hicieron en Sabadell” al seu llibre de memòries.

El capità ‘rojillo’ Ripodas va ser expulsat a la primera meitat per segona amonestació després de tallar una contra clara de Periko Alonso. Joan Barbarà no havia sortit de titular, però va substituir a Saura i al primer minut de la segona meitat va fer un autèntic golàs que obria la llauna osasunista. Un gol que fins i tot ha donat per fer un grup del facebook titulat “El gol de Barbarà a l’Osasuna és el millor de la història del futbol”. Al 60′ Goikoetxea va fer el gol de l’empat, però només tretze minuts després Adriano va rematar una centrada de Lino per fer el 2-1 definitiu. A l’últim minut fins i tot Periko Alonso (pare del campió del món Xabi Alonso) va fallar un penal que hagués significat el 3-1.

Aquella victòria permetia al Sabadell estar a un pas de la salvació. Només necessitava un punt per mantenir la categoria, i una setmana més tard l’empat a Carranza (0-0) va permetre celebrar la permanència. Després s’ampliaria la lliga de 18 a 20 equips, jugant una altra lligueta els tres últims classificats per decidir l’únic equip que baixaria. El pitjor parat de Racing, Osasuna i Cadiz va ser l’equip de Santander, que tot i no haver acabat la lliga regular entre els dos últims descendia de categoria. I mentrestant, el famós ‘partit de la repetició’ passava a la història com un dels enfrontaments més recordats per l’afició arlequinada.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 19 juliol 2010 | Arxivat a : Història |

La cosa va de pitxitxis

Avui pensant al voltant de què podia escriure aquí se m’ha acudit fer-ho de golejadors, ja que no fa gaire vam firmar al pitxitxi del grup quart de Segona B Joaquín Rodríguez. La veritat és que és curiosa la relació existent en els últims anys entre els golejadors de la categoria i la Nova Creu Alta. Per alguna estranya raó, quan aquests arriben al Centre d’Esports Sabadell deixen de fer gols. De seguida parlem d’aquest tema. Abans repassem la llista de pitxitxis de les últimes temporades:

00/01 (2a B): Diego Torres (19 gols)
01/02 (2a B): Joan Pallarés (9 gols)
02/03 (2a B): Jordi Tarrés (15 gols)
03/04 (2a B): Jordi Tarrés (12 gols)
04/05 (2a B): Juanma Cruz (8 gols)
05/06 (2a B): Antonio Cañadas (15 gols)
06/07 (3a): Òscar Ollés (20 gols)
07/08 (2a B): Òscar Ollés (7 gols)
08/09 (2a B): Joel Álvarez (10 gols)
09/10 (2a B): Arnal Llibert Conde (6 gols)

L’altre dia parlant amb Joan Soteras, el president deia alguna cosa així com “a Segona B un jugador que faci uns vint gols garanteix que el seu equip estarà com a mínim entre els sis primers classificats”. Agafant-nos a aquestes paraules i mirant altres grups, veiem que per exemple al Grup 1 aquest any els 23 gols de Jito no li han servit a la Cultural Leonesa més que per arribar a la dotzena posició, però sí que els 15 de Charles i els 13 d’Altuna han portat al Pontevedra i l’Eibar al play-off. Al grup segon és molt curiós perquè ni el Tenerife B d’Ayram (27), ni el Villanovense de Juanjo (21) ni el Leganés de Quini (20) han jugat eliminatòries d’ascens amb aquests números. Al grup tres no cal dir que tant Máyor (22) com Luismi Loro (21) i Víctor Curto (20) han dut a Sant Andreu, Benidorm i Alcoyano a les sis primeres posicions. Per últim, al grup quart el ja arlequinat Joaquín no ha pogut portar al San Roque als primers llocs tot i fer 20 gols, encara que sí que li han anat molt bé al Granada -nou equip de Segona A- tenir a Tariq (19) i Ighalo (16).

En definitiva que els gols, com els diners, no donen la felicitat però sí que ajuden. Per això mirant els números de l’última dècada sobta veure que l’únic davanter arlequinat que ha arribat a la vintena de gols en una temporada regular ha estat Òscar Ollés amb la ‘petita trampa’ d’estar a Tercera i no pas a Segona B.

Però el que és realment curiós és que hagin passat un munt de golejadors nats per aquí sense pena ni glòria. Ja que parlàvem del Granada, Tariq va fer un bon paper aquí tot i que no va passar dels sis gols la temporada 04/05. El propi Joel Álvarez venia amb un molt bon cartell de Gavà, però vestint d’arlequinat només ha pogut fer dotze gols en lliga en les últimes dues temporades. L’any passat un ídol a Pontevedra com Javi Rodríguez va veure porta set vegades. Encara que són més flagrants els casos dels Jon Cuyami, David Gallo o Soriano. El primer, pitxitxi a Burgos, Huelva… només va signar dos gols l’any 02/03. El basc venia amb un bon currículum sobretot a les files del Mirandés, però aquí només va fer tres gols. I per últim, Soriano era el golejador del Valencia Mestalla però d’aquí va marxar sense mullar.

Posats en situació, ara em pregunto jo: a quina llista afegirem d’aquí uns mesos el nom de Joaquín Rodríguez? Serà un més dels Cuyami, Soriano i companyia, o estarà entre els Diego Torres, Jordi Tarrés, Juanma Cruz o Antonio Cañadas? Això el temps ho dirà, però mentrestant només queda dir-li allò tan típic a aquestes d’any de molta sort, que la teva serà també la nostra.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 26 maig 2010 | Arxivat a : Història,Primer equip |

De visita per Bruges

Tot just ahir vaig arribar d’un viatge una mica pallissa però molt maco de fer. He estat cinc dies a cavall entre Holanda i Bèlgica visitant a dos grans amics de la universitat que tinc per allà. Una visita molt personal que va tenir també el seu punt de romanticisme esportiu.

Dels dos companys que tinc per aquelles terres un viu a Gante, una ciutat de la zona de Flandes. Des d’allà hem fet alguna que altra escapada pels voltants, entre elles l’obligada visita a Bruges. Com ell mateix defineix, una autèntica “ciutat de conte de fades” que amaga dins seu també un raconet arlequinat.

La veritat és que en aquest viatge el meu friquisme futbolístic no l’he explotat tot el que hagués pogut (no tocava en absolut), però això no treu, per exemple, que en aquests moments vesteixi una samarreta del Groningen o que en el meu pas per Bèlgica em comprés una bufanda del Bruges. Sí, em refereixo a l’únic equip que té l’honor d’haver-se enfrontat al nostre Centre d’Esports Sabadell en competició europea.

Ara fa uns mesos es van complir quaranta anys d’aquella eliminatòria que va començar de forma feliç amb victòria a la Nova Creu Alta (2-0), però que va acabar amb l’eliminació a terres flamenques (5-1). La ciutat per ella sola és tan maca que pràcticament se t’oblida tota aquesta història, però un cop de tornada a casa m’imagino als Montesinos, Muñoz, Zaballa, Arnal, Martínez, Cristo, Pereda i companyia passejant per aquelles terres a les portes del partit de tornada.

Deuria ser maco veure un Sabadell grisot i industrial somiant amb poder arribar lluny a l’anomenada Copa de Fires, i fins i tot divertit imaginar-se com deuria ser el desplaçament de l’expedició arlequinada. Ara fa dècades ja que estem malvivint en categories que no ens toquen, però d’il·lusió mai ens faltarà. No dic de repetir un desplaçament com aquell, que malauradament queda a anys llum, però sí per exemple imitar el camí que tot just ahir va fer un altre històric com és el Granada. L’article en sí no té massa cosa més per explicar, però em feia gràcia recordar avui que un dia vam ser més grans que l’Atlético de Madrid, el Sevilla, el Valencia o l’Espanyol números en mà.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 maig 2010 | Arxivat a : Història |

« Pàgina prèvia