ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Qui ens ho havia de dir…

Com l’any passat, per motius universitaris he deixat una mica abandonat als últims mesos el bloc, però reprenc ara l’activitat i ho faig avui, dia dels periodistes, per parlar de la proesa que acaba d’aconseguir el Mirandés eliminant a l’Espanyol, tercer equip de Primera que es carrega, per accedir a les semifinals de la Copa del Rei. A hores d’ara, l’únic equip classificat per aquestes semis és de Segona B, un orgull per a tots aquells que ens fem dir amants del futbol humil, malgrat que en aquest cas hagi estat deixant fora a un equip català.

Com diu el títol de l’article, “qui ens ho havia de dir” fa només uns mesos. Com qui ens havia de dir a nosaltres fa uns anys que ara mateix estaríem jugant contra Las Palmas, Xerez, Deportivo, Celta… Em remonto a l’any 2006. Concretament, el 28 de maig del 2006. Aquell dia, molts de nosaltres vam plorar el descens de l’equip a Tercera, el major fracàs de la història d’un club centenari com el Centre d’Esports Sabadell. No entraré en detalls, ho deixaré per un altre dia, però és una evidència que allò va ser caure al fons de tot del pou. Qui ens havia de dir que exactament cinc anys després (ni un dia més ni un dia menys), amb la mateixa directiva que la temporada a Tercera i fins i tot amb un parell dels jugadors que van encarregar-se de tornar a l’equip a Segona B, acabaríem pujant al futbol professional.

Vaig més enllà. Dos anys després d’allò, l’equip es classifica pels play-off d’ascens a Segona A gràcies a una miraculosa ratxa de 10 victòries en 11 partits. Aquell any també va acabar entre llàgrimes. No tan dures com les del dia del Levante B, però igualment llàgrimes de decepció. “Qui sap quan tornarem a veure’ns en una d’aquestes”, pensàvem la majoria. Qui ens havia de dir que només dos anys després, les llàgrimes serien d’alegria a Eibar festejant el retorn, 18 temporades després, a Segona A.

Torno al cas del Mirandés. La temporada passada vam tenir tres jornades de marge entre que el Sabadell confirmava el seu campionat al grup tercer de Segona B i la temporada regular acabava. El Mirandés aleshores era un possible rival, i com a bon malalt, vaig empassar-me més d’un partit dels Pablo Infante, Alain Arroyo, Ander Lambarri, Mikel Martins o Aritz Mújika (de qui, per cert, vaig narrar algun que altre gol de la seva etapa al Miapuesta Castelldefels i la meva a Ràdio Marca Barcelona).

La decepció dels de Miranda de Ebro va ser doble la temporada passada. D’entrada, perquè es jugaven ser campions en l’última jornada amb tot a favor, ja que jugaven a Anduva, depenien d’ells mateixos i s’enfrontaven a una Gimnástica Torrelavega que no tenia res a fer ja a la classificació. L’empat a Miranda (2-2) unit a la victòria en l’últim sospir de l’Eibar davant del Guijuelo (2-1) va propiciar que en comptes de jugar-nos l’ascens a Anduva, ho féssim a Ipurúa. El Mirandés acaba segon la lliga, però tot i això, va passant eliminatòries. Primer dóna la sorpresa desfent-se d’un dels equips amb més potencial de la categoria com és el Cádiz. Després apaga la flama d’un altre equip català, el Badalona. I arribem a una altra situació crítica. A l’anada de l’eliminatòria decisiva, els de Carlos Pouso guanyen al Pedro Escartín de Guadalajara per la mínima (0-1). Amb empatar a casa ja en tenien prou per pujar a Segona A. Comencen el partit guanyant, resultat que dura fins al minut 71. Al 84 el resultat era d’empat (1-1), però aleshores tornen a aparèixer els fantasmes de setmanes anteriors. En una badada increïble de la defensa ‘rojilla’, un servei de banda sense massa perill a priori acaba amb una passada a l’àrea on Aníbal és completament sol, aprofitant que en aquestes accions no hi ha fora de joc. A l’ara porter del Llagostera Wilfred no li queda una altra que fer penal, i Ernesto acaba deixant al Mirandés sense el segurament merescut premi de l’ascens.

Qui havia de dir als d’Anduva que només uns mesos després serien el tema de moda al futbol espanyol, eliminant de forma consecutiva a tres Primera (Villarreal, Racing i Espanyol) i repetint la gesta del Figueres que ara fa justament una dècada també va arribar a les semifinals, sent l’únic equip de Segona B que fins ara ho havia aconseguit. I el que té més mèrit: malgrat l’enorme paper que estan fent a la Copa, això no afecta a la classificació de la lliga, on són líders destacats 12 punts per sobre del cinquè. És molt fàcil dir això a posteriori, ho sé, però la conclusió que em ve al cap repassant tots aquests exemples és molt fàcil: a vegades, s’ha de tocar fons per agafar forces i saltar més amunt encara. Que serveixi aquesta entrada per felicitar al Mirandés per l’heroicitat que han protagonitzat, i d’ànims també per totes aquelles aficions que ho estan passant magre en l’actualitat.

 

Pròrroga
Article d’El País recordant el Figueres que va arribar a semifinals de la Copa: http://bit.ly/w0OvqO

Imatges del Mirandés-Guadalajara de la temporada passada: http://youtu.be/EXvZZ3CzFj0

Gol de Joel Álvarez a Irun que hagués donat la classificació al Sabadell per la tercera ronda: http://youtu.be/8z-JAvyd2I4

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 gener 2012 | Arxivat a : General,Història,Segona B |

La malaurada relació entre ETA i el Sabadell

8 de desembre del 1990. Mitjançant un cotxe bomba accionat a distància, ETA va assassinar a Sabadell a sis agents de la Policía Nacional a la porta d’una escola. Va ser al Carrer Josep Aparici cantonada amb Ribot i Serra, al barri de la Creu Alta. Les víctimes anaven camí de la Nova Creu Alta amb dos agents més al furgó policial. Aquell dia es jugava a l’Estadi un Sabadell-Málaga corresponent a la lliga d’aquella temporada de Segona A que va començar amb un minut de silenci en memòria dels difunts. A més d’ells, vuit persones més van resultar ferides. Només uns dies després, el dia de Sant Esteve, la selecció catalana es va enfrontar al Centre d’Esports en un partit d’homenatge a les víctimes del terrorisme. El partit, especial en tots els sentits, també ho va ser als equips. La selecció no era res més que un combinat de jugadors del Barça i l’Espanyol entrenats pel mític Ladislao Kubala i liderats pel búlgar Hristo Stoichkov. De fet, va ser ell l’autor del primer gol de l’enfrontament, empatat després per Manolo (1-1). Unes 5.500 persones es van apropar aquella matinal a l’Estadi per presenciar ‘in situ’ el partit. Vint anys després, els dirigents polítics de la ciutat van fer un altre acte d’homenatge a les víctimes col·locant una placa en el seu record al Parc Catalunya.

Aquest és l’episodi més recordat i sanguinari de la banda terrorista a la ciutat i relacionat amb el Centre d’Esports. Malgrat això, malauradament no és l’únic. Com recorda l’article publicat l’endemà de la mort dels sis policies a El País, aquella era la quarta ocasió que ETA atemptava contra agents que es dedicaven a la seguretat en activitats esportives. Els dos primers van ser l’any 1978 a Tolosa, i dos anys després en una cursa ciclista a la localitat alabesa de Salvatierra. El tercer en qüestió, però, va tornar a afectar indirectament al Sabadell. Les circumstàncies de l’atemptat van ser molt similars. També va ser a la prèvia d’un enfrontament, contra un furgó de la Policia Nacional, amb una víctima mortal i, per més casualitats, al mes de desembre. No seria, però, a Sabadell, sinó a un nom que amb el temps, quedaria guardat a la memòria històrica arlequinada: Eibar. Explica el company Pere Figueras en la crònica al Diari de Sabadell d’aquell partit que durant mitja hora fins i tot es va plantejar la possibilitat de suspendre el partit per la manca d’agents que garantissin la seguretat a Ipurúa, però finalment l’àrbitre castellano-lleonès Delgado Santacruz va accedir a xiular acceptant les circumstàncies especials que envoltaven el partit. Amb helicòpters volant per sobre d’Eibar en busca dels terroristes, els dos equips van acabar empatant amb doblet del iugoslau Kitanovski (2-2). Els successos van ocórrer el 18 de desembre del 1988, just la mateixa setmana del meu naixement.

L’últim capítol d’aquesta malaurada relació entre ETA i Sabadell ens porta a parlar directament d’un jugador arlequinat. Ell és José Antonio Santamaría, conegut en el món del futbol com ‘El Tigre’. Format a la Real Sociedad, aquest defensa central va defensar durant 32 partits de la temporada 1974/75 la samarreta del Centre d’Esports a Segona A. Un cop retirat, Santamaría va ser l’amo de la discoteca Ku d’Eivissa, actualment Privilege, entre d’altres coses. El 19 de gener del 1993 un tret al clatell va acabar amb la seva vida a Donosti mentre sopava. En una setmana tan especial com aquesta, volia recordar aquests tres episodis que malauradament van lligar els noms d’ETA i el Centre d’Esports Sabadell i, per extensió, a tots els que han sofert anys i anys de patiment i violència. Vivim dies històrics per tots els que hem crescut veient com una banda terrorista matava a innocents només per pensar diferent.

 

Pròrroga
Notícia de l’atemptat d’ETA a Sabadell l’any 1990 publicat a El País: http://bit.ly/sQTejv

Edició de Mundo Deportivo amb el partit d’homenatge a les víctimes del terrorisme entre Sabadell i Catalunya com a tema principal: http://hemeroteca.mundodeportivo.com/edition.html?edition=Barcelona&bd=27&bm=12&by=1990&ed=27&em=12&ey=1990

 

Europa Press parla de l’homenatge a les víctimes del terrorisme en el 20è aniversari de l’atemptat del 1990: http://es.noticias.yahoo.com/sabadell-recuerda-las-v-ctimas-del-terrorismo-20-20101209-201255-342.html

“El futbolista al que mató ETA”: http://noticias.lainformacion.com/deporte/futbol/el-futbolista-al-que-mato-eta_bGmW99bxb9cuTD54Aae9M/

Fitxa de Santamaría al web oficial del CE Sabadell: http://www.cesabadell.cat/base-dades-arlequinada2.asp?idp=1170&n=Jose-Antonio-Santamaria-Vaquerizo

 

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 octubre 2011 | Arxivat a : Exjugadors,General,Història |

El segon ensurt abans de la tragèdia

Ahir el Sabadell va fer una exhibició en el partit que el va enfrontar contra l’Hércules (1-1). No va sumar els tres punts, és cert, però el bany va ser més que considerable per molt que la web oficial dels alacantins digui que va ser un “justo reparto de puntos”. La història que explicaré avui té a veure amb la Nova Creu Alta, amb el Sabadell, l’Hércules i la data (24 de setembre). Tal dia com ahir de fa 39 anys, el jugador del Sevilla Pedro Berruezo va patir un desmai a l’estadi creualtenc. No era el primer que patia, sinó que uns dies abans ja va patir símptomes similars a Alacant. Leal Graciani, metge del Sevilla, desconeixia l’ensurt contra l’Hércules, però sí que va ser informat del segon. Malgrat l’ensurt, Berruezo va jugar tot el partit a Sabadell i va ser el botxí aquell dia del Centre d’Esports, ja que l’únic gol de la tarda va venir d’un xut de falta seu que va tocar a la barrera i es va colar dins de la porteria arlequinada al minut 62 (0-1). Després, però, Gracia va enviar a l’interior esquerrà al cardiòleg i al neurocirurgià per saber què provocava aquells síncopes. Les diferents revisions no li van trobar res, i Berruezo va continuar jugant.

Dos mesos més tard, Berruezo patiria un altre desmai, aquest més important. Va ser contra el Barakaldo, en un dels pocs partits que el Sevilla va perdre a casa aquella temporada. A l’endemà, El Mundo Deportivo parlava així del succés: “A los cuatro minutos de juego Berruezo, que se disponía a ejecutar un libre directo, cayó como fulminado y tuvo que ser retirado en camilla. El jugador había sufrido una lipotimia, generada por shock emocional y por prescripción facultativa sería internado en una clínica. Conejo entró en juego en sustitución de Berruezo”. Als dos encefalogrames als quals es va sotmetre després, els especialistes tampoc van trobar res, així que Berruezo va seguir jugant. Tot fins al 7 de gener del 1973, l’endemà del dia de Reis. Als cinc minuts de la segona part, el malagueny va patir un altre desmai a Pasarón, Pontevedra, aquest cop amb conseqüències mortals. Els seus companys no van saber res de la seva mort per aturada cardíaca fins al final de l’enfrontament. El cas de Berruezo és molt similar al d’Antonio Puerta, no només per les circumstàncies i per ser jugadors del Sevilla, sinó perquè els dos esperaven un fill en breu. El de Berruezo, anys després, tornaria a l’Estadi de Pasarón defensant els colors del Ceuta, en un partit més que emotiu. Pedro Berruezo és el primer futbolista espanyol que mor sobre un terreny de joc. Serveixi aquest article com a homenatge de tots els que ens van deixar per mort sobtada.

 

Pròrroga
Agafo prestada sense permís una idea del magnífic bloc del periodista sabadellenc Toni Padilla (http://blogs.ara.cat/futbolprosaic/) i afegeixo també algun que altre enllaç per si voleu ampliar continguts sobre el tema en qüestió. El cap d’esports del Diari ARA li diu ‘Temps afegit’. Jo, per que quedi una mica disimulat, he buscar un sinònim.

– 30è aniversari de la mort de Berruezo: http://www.as.com/actualidad/articulo/primer-futbolista-murio-botas-puestas/20030107dasdai_50/Tes

– La mort de Berruezo segons l’Associació de petits accionistes del Sevilla: http://www.peqaccsevillafc.com/sevillafc/historia/1972-1974.pdf

– El fill de Berruezo torna a Pasarón:  http://archivo.marca.com/edicion/marca/futbol/mas_futbol/2a_division_b/es/desarrollo/1130357.html

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 setembre 2011 | Arxivat a : General,Història |

Caravaca, l’avantsala de l’ascens

Després del Cap Verd, l’altra aturada de les vacances és Múrcia. Aquesta setmana estem a Bullas, al costat de Caravaca de la Cruz. Un lloc que va ser clau en el retorn a Segona B del Sabadell ara fa 17 anys. Després d’acabar primers la lliga al grup català de Tercera Divisió, l’equip arlequinat va quedar enquadrat amb el Crevillente, l’Atlético Baleares i el Caravaca a la lligueta d’ascens. En les primeres tres jornades, el Centre d’Esports va guanyar els dos partits a la Nova Creu Alta (contra el Caravaca per 1-0 i davant l’Atlético Baleares per 2-0) i va empatar l’altra a la Via Cintura de Palma de Mallorca (0-0). Per tant, els homes d’Antonio Jaurrieta arribaven al Morao de Caravaca com a líders invictes de la lligueta amb cinc punts (les victòries encara valien dos punts), pels tres del Caravaca i el Crevillente, mentre l’Atlético Baleares tancava el grup amb un punt. L’empat sense gols aquí, a terres murcianes, va permetre al Sabadell guanyar l’average particular al Caravaca i deixar tot a punt per l’ascens en la cinquena jornada davant el Crevillente. Dit i fet. A la Nova Creu Alta els sabadellencs no van fallar i van superar als alacantins per la mínima (2-1) amb gols de Navarro i Manel que permetien al club recuperar una de les dues categories perdudes un any abans arran de la crisi esportiva i econòmica en la qual havia entrat l’entitat.

29/06/94 – Play-off d’ascens a Segona B
CARAVACA 0-0 SABADELL
Alineacions:

CARAVACA C.F.: Otero, Vacas (Galera), Ramón, Chema, Beto, Juan Pedro, Alfredo, Carmelo (Tur), Parrado, Edu i Manolo.

C.E. SABADELL: Jordi, Titi, González, Manolo García, Téllez, Pedro, Piti Belmonte, Navarro, Manel (Enrique), Berenguer i Camacho (Codina).

ÀRBITRE: Vicente Jorge Andújar Ajenjo, valencià.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 19 agost 2011 | Arxivat a : Història |

Un lleó indomable a la Nova Creu Alta

Dissabte marxo al Cap Verd. Serà la primera vegada que trepitgi territori africà, si bé el país no està dins del continent sinó que són unes quantes illes davant les costes del Senegal. Dic això perquè com ja he fet en d’altres ocasions, lligaré un viatge meu amb un capítol de la història del Sabadell. Podria parlar de la secció femenina, i segurament m’ajustaria més al meu destí, ja que durant l’etapa a Superlliga una jugadora capverdiana, Sheila Fortes, va defensar l’elàstica arlequinada. Però vull centrar-me en el futbol masculí. Per documentar-me, avui he trucat al Josep Gascón, un autèntic malalt en el bon sentit de la paraula de la història del Centre d’Esports. Sabia que Ibusuki Hiroshi es va convertir l’any passat en el primer jugador asiàtic en jugar al Sabadell, però tenia una sospita que volia confirmar. Si aquesta setmana està de moda parlar de la convocatòria de Juvenal Edjogo amb la selecció de Guinea Equatorial, i amb el permís dels dos partits que va jugar Hugo Soares (angoleny de naixement però criat al Brasil i a l’Argentina i amb passaport portuguès), avui parlaré de l’únic jugador que ha defensat els colors sabadellencs havent nascut al continent africà: Tommy N’Kono.

Del seu palmarès pràcticament no cal dir res. Qualsevol que tingui una mica de memòria o que sigui jove però amb interès per la història del futbol sabrà de qui parlo. Mundialista en tres ocasions (Espanya 82, Itàlia 90 i Estats Units 94, on va ser suplent), el camerunès és una llegenda vida del RCD Espanyol i del futbol del seu país. Amb els Roger Milla i companyia van mostrar al futbol mundial una cara desconeguda fins al moment de l’Àfrica. Els ‘lleons indomables’ van demostrar que podien competir a primer nivell, i tot i tenir la mala sort del novell, van obrir la porta a les Nigèria, Senegal, Costa d’Ivori, Ghana i companyia que avui dia poden arribar als quarts de final d’un Mundial sense que la seva presència provoqui cap sorpresa al gran públic. A nivell de club, la seva història gira al voltant de l’Espanyol des que l’equip periquito s’interessés en aquell porter que despuntava a la selecció camerunesa del Mundial del Naranjito. En total, va defensar durant 9 anys la porteria espanyolista tastant una mica de tot: una final de la Copa de la UEFA (de nefast record, tot sigui dit, per l’aficionat blanc-i-blau) però també un descens a Segona A. No tothom sap, però, que N’Kono també va jugar com a local a la Nova Creu Alta.

El camerunès va arribar a un Sabadell que intentava aferrar-se al futbol d’elit, i que lluny d’aconseguir-ho, es va acabar enfonsant en un pou que tenia com a camí de sortida una penitència de 18 anys. Tot i arribar a Sabadell amb 35 anys i jugar-hi durant dues temporades, no es va retirar aquí, sinó que encara li va quedar corda per anar a d’altres equips com L’Hospitalet o el Bolívar bolivià. Especialista en aturar penals, Tommy va demostrar aquesta habilitat en les seves dues campanyes com arlequinat. En la primera (91/92), el seu promig de gols encaixats va ser inferior al d’un per partit (35 en 36 partits jugats). Malgrat la seva bona actuació, l’equip, pensat per pujar a Primera, només va poder acabar novè. En aquella plantilla també hi havia tres estrangers més: l’uruguaià Miguel Ángel Bossio i els brasilers Gilson César Granzotto i Luis Miguel Berenguer González ‘Brasi’.

La segona temporada (92/93) va ser més traumàtica. El de Dizangue va encaixar 45 gols, i l’equip format pels Borge, Barbarà, Uceda, Manolo García, Tarsi i companyia acabaria entrant en una crisi esportiva, i també econòmica, que va enfonsar al club a la Tercera Divisió i el deute del qual encara s’està pagant. A banda d’N’Kono, per cert, aquella temporada també hi havien quatre estrangers més: el francès Andrés Olaya, l’argentí Néstor Marcelo Comino, el brasiler Cicero Ramalho Da Rocha i el xilè Lucas Tudor. L’última visita d’N’Kono a la Nova Creu Alta va ser ara fa uns mesos, al desembre, quan es va jugar a l’estadi creualtenc el triangular final de la Copa Catalunya. El camerunès és ara mateix l’entrenador de porters de l’Espanyol, i té en Kameni una espècie de reencarnació en vida. Thomas N’Kono no pot dir que sigui l’únic jugador de la història del Sabadell que ha defensat la samarreta d’una selecció africana, ja que també ho han fet els germans Alberto i Juvenal Edjogo o Jon Cuyami. Però el porter sí que segueix tenint l’honor de ser l’únic futbolista, a banda del curiós cas d’Hugo Soares, nascut a l’Àfrica que ha portat al pit l’escut amb la ceba i els quadres.

Més informació: http://youtu.be/ybXHDX8cLK

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 2 agost 2011 | Arxivat a : Guinea Equatorial,Història |

El segon més vell

L’altre dia dinant a Mas Solà a la jornada de portes obertes a la premsa que es va fer a l’stage de pretemporada a Santa Coloma de Farners Joan Soteras va explicar una anècdota de la Lliga de Futbol Professional. El president va comentar com s’asseien els representants dels diferents clubs en les reunions. Pot semblar una ximpleria, però no ho és tant. A una banda de la taula estan els de Primera i a l’altra els de Segona A, i dins de cada banda l’ordre que es segueix és la data de fundació de les entitats. Sabíeu que el Sabadell és el segon club més vell de Segona A? No és d’extranyar, per tant, que aquest any la samarreta inclogui sota l’escut la data de fundació de l’entitat (1903). Aquí teniu la llista sencera:

cesabadell.org

RC Recreativo de Huelva 1889
CE Sabadell 1903
RC Deportivo de la Coruña 1906
Club Gimnàstic de Tarragona 1914*
Hércules CF 1914
Real Murcia 1919
RC Celta de Vigo 1923
Elche CF 1923
Real Valladolid CF 1928
CD Alcoyano 1929
Girona FC 1930
CD Numancia 1945
CD Guadalajara 1947
Xerez CD 1947
UD Las Palmas 1949
Córdoba CF 1954
SD Huesca 1960
FC Barcelona B 1970
AD Alcorcón 1971
UD Almería 1989
FC Cartagena 1995
Villarreal CF B 1999

* La data de fundació del Nàstic és el 1886, però la seva secció de futbol no apareix fins al 1914.

 

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 1 agost 2011 | Arxivat a : Història,Segona A |

Versió Millorada

Fa uns mesos vaig fer un reportatge comparant la plantilla del Sabadell 2010/11 amb la d’ara fa deu anys, entrenada per Pere Valentí Mora, amb noms com Almunia, Molist, Diego Torres, Sala o Genís, i que va fregar l’ascens a Segona A. Aquell article explicava que just abans d’arribar a l’equador de campionat les estadístiques d’un equip i l’altre eren idèntiques, i que el repte que tenien els de Lluís Carreras a les mans era superar la proesa feta fa una dècada, on el somni de l’ascens es va truncar en una promoció en format de lligueta contra Ourense, Ceuta i, sobretot, Burgos. Avui completem aquest treball amb una confirmació: el Centre d’Esports és, a tots els efectes, equip de la Lliga Adelante. Aquells “semblants raonables”, doncs, han deixat pas a un altre titular: ‘Versió Millorada’.

 

L’Almunia d’Alcobendas
Tot i que afortunadament el final aquest cop ha estat diferent que el d’ara fa deu anys (i per què no dir-ho, també el de fa un parell), continua havent-hi molts punts en comú entre aquella plantilla i l’actual. La barreja de gent jove i d’altres contrastats ha permès a l’equip de Lluís Carreras un equilibri clau durant tota la temporada. Gent com Juanjo Ciércoles, Fito, Marc Fernández, Chapi Arnau o Isaac Cuenca han respost a l’oportunitat de forma magnífica tot i gairebé no superar els 20 anys en alguns dels casos. En el capítol dels veterans, menció a part mereix David De Navas. El porter madrileny és el primer ‘Zamora’ de l’equip arlequinat des del que va aconseguir justament fa deu anys Manuel Almunia. El seu gran paper i el de tota la línia defensiva ha fet del Sabadell l’equip més seriós defensivament parlant del grup tercer de Segona B. Gràcies a aquesta fortalesa, per exemple, es va mantenir l’empat a Ipurua que va acabar donant l’ascens sabadellenc. La prova d’això, però, són les estadístiques de tota la temporada. En 42 partits entre fase regular i eliminatòries d’ascens, l’equip de Lluís Carreras ha encaixat 26 gols, i només quatre equips han aconseguit fer-li més d’un gol en un partit al Sabadell: Teruel, Santboià, Gandía i L’Hospitalet. L’últim punt en comú és el de les cessions. Fa una dècada Almunia va arribar cedit de l’Osasuna i Diego Torres del Valladolid per ser els dos puntals de l’equip de Mora. Aquest cop no seria gens arriscat dir que sense les tres cessions segurament ara el Sabadell no seria equip de Segona A. Ibusuki Hiroshi sense acabar de reivindicar-se com un gran golejador ha acabat la temporada sent el ‘pitxitxi’ de l’equip. Isaac Cuenca tampoc ha signat cap xifra espectacular de gols, però sí que ha estat el jugador més determinant, aquell que en els partits més ensopits li ha donat un aire diferent al que tenia l’equip. Deixo pel final Juanjo Ciércoles, que partit rere partit ha donat lliçons del que ha de fer un pivot defensiu. Efectiu a l’hora de tallar pilotes i ràpid per treure-la des del darrere, la transició defensa-atac del Sabadell ha passat per les seves botes. Mauricio Pochettino tindrà els seus motius per no fer-lo jugar, però estic convençut que és millor fins i tot que alguns homes que estan jugant de forma habitual al primer equip espanyolista com és el cas de Baena. Sense dubtes, tornarà a ser peça clau en l’equip si finalment es tanca la seva incorporació pel Sabadell la pròxima temporada.

L’estil Carreras
Potser la gran diferència entre un Sabadell i l’altre és la manera d’entendre el futbol que tenen. És curiós perquè els números no donen la raó a aquesta teoria, però l’evidencia és tan gran que no calen xifres per demostrar-la. El Sabadell 2010/11 juga molt més a futbol que no pas el del 2000/01. Mora basava el seu joc en ser sòlids al darrere i aprofitar el gran olfacte golejador de Xevi Molist i Diego Torres gràcies a les assistències de gent com Juan Carlos Sanz o Carles Gago. Aquest cop el Centre d’Esports també ha viscut de l’oportunisme, la fortalesa defensiva i els triomfs per la mínima, però des d’una proposta radicalment diferent. Potser per allò que durant moltes rodes de premsa Carreras ha repetit: “Voler jugar a futbol no implica deixar de defensar”. El futbol de toc, el trenar les jugades, no rifar cap pilota i treure-la des del darrere ha fet oblidar (no sense algun que altre xiulet) el joc directe i de pilotada amunt i a córrer d’aquell Sabadell i el de la immensa majoria d’equips de la categoria. Lluís Carreras ha implantat una nova filosofia de joc a la Nova Creu Alta i l’aposta arriscada ha donat els seus fruits a la primera sense tenir clares referències golejadores com ara fa deu anys. “Ara juguem de forma molt més elaborada i per això els gols estan repartits per tota la plantilla”, deia fa uns mesos en l’anterior reportatge la veu més autoritzada per parlar d’aquesta comparació. Em refereixo a Genís Garcia, jugador titular en el Sabadell de Pere Valentí Mora, i membre de l’àrea esportiva en l’actualitat.

Prudència
L’últim punt que vull destacar en aquesta comparació és el de la manera d’afrontar el play-off d’un equip i l’altre. Ara fa deu anys, la xifra de jugadors claus en l’equip saballut es reduïa a 13 o 14 futbolistes. Aquest any ha estat marcat per diverses lesions de llarga durada (Joaquín, Manga, Eneko, Puigdollers…) però tot i això, tota la plantilla al complet ha respost fent bo el tòpic aquell de la profunditat de banqueta. Aquest cop, per tant, la benzina ha durat més que no pas aleshores. En aquella ocasió el bitllet per la promoció es va aconseguir en l’última jornada gràcies al mític empat a La Magdalena de Novelda (3-3). Ningú dubta que allò ja era un gran èxit, però aleshores es va desfermar l’eufòria i fins i tot els més joves d’aquella plantilla van jugar la promoció amb el cavell tenyit de color groc. “Era com si ja haguéssim arribat al nostre zènit. No vam preparar gens bé aquell play-off, i això es va notar”, recordava el ‘Motoret’ Josep Maria Sala ara fa uns mesos en un programa del ‘Tribuna Preferent‘ que vaig presentar a Ràdio Sabadell. Aquest cop, però, la prudència portada en alguns casos fins a punts extrems ha estat la tònica predominant del discurs de Lluís Carreras i, per extensió, dels jugadors i directius. “Tenim l’oportunitat de treure’ns l’espina, però no ens hem de tornar bojos. La cosa està encarrilada però la clau és no creure’ns-ho”, deia Genís Garcia al desembre. A diferència d’aquell tercer lloc a la classificació, aquesta temporada s’ha aconseguit el campionat amb els avantatges que això comporta amb l’actual sistema, i fins i tot amb tres partits de marge. L’Eibar arribava a la final molt més endollat, després d’haver hagut de competir fins a l’últim segon per acabar primer de grup per davant del Mirandés, però tot i això l’equip que va acabar enduent-se el premi va ser el de Lluís Carreras.

 

Sabadell 2000/01. Sabadell 2010/11. Una dècada pel mig. Dues maneres diferents de veure el futbol, però moltes coses en comú. La més destacada: l’efecte sorpresa. Ni en la pretemporada de fa una dècada, ni en la de fa un any cap aficionat hagués cregut en l’ascens. En el primer cas es va fregar, en aquest, i després d’un ‘coitus interruptus’ fa dos anys a Irun, s’ha aconseguit. A la tecera ha anat la vençuda. Versió Millorada.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 juliol 2011 | Arxivat a : Història,Primer equip |

Seria apoteòsic

A través de les xarxes socials aquests últims dies s’han recordat molts partits entre la Sociedad Deportiva Eibar i el Centre d’Esports Sabadell, la gran majoria (per no dir tots) a Segona A. Avui, però, vull recordar l’última visita en partit de lliga del Sabadell a aquesta població guipuscoana. No va ser a Ipurua, sinó a Unbe. Parlo del diumenge 31 de març del 2002 (17 h), o dit d’una altra manera, de la jornada 31 de la campanya 2001/02, quan vam quedar aparellats al grup 2 amb els equips del nord, entre els quals l’Eibar ‘B’. En aquella ocasió l’equip entrenat per Pere Valentí Mora va treure un resultat que dissabte ens serveix per passar el tall. Això sí, el que més m’agrada de tot és la forma com es va puntuar aquell dia. Yangüela va avançar als bascos només començar (3′), Koldo Leoz va empatar al quart d’hora, al 70′ Fagoaga va fer el 2-1 i quan passava un minut del 90 reglamentari Vilaseva va fer el 2-2 final. Us imagineu? L’alineació arlequinada d’aquell dia va estar formada per Jordi, Txiki, Moisés, Genís, Socías, Sala, Jaume, Cárcel, Pallarés, Vilaseca i Koldo. També van jugar Ramis, Diego i Peñaranda en aquell partit de l’any de la salvació en l’última jornada a La Romareda. Per cert, un detall pels morbosos. L’entrenador d’aquell Eibar ‘B’ es deia Javier Mandiola. Us sona?

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 maig 2011 | Arxivat a : Història |

Ciudad piloto del deporte español

Aquesta setmana ha estat més ‘santa’ que mai. Dissabte un equip sabadellenc, el Club Natació Sabadell, va guanyar la Champions de waterpolo femení. Ho va fer a casa amb gairebé dos milers de persones donant suport a les noies de Nani Guiu. Dir que han fet història seria dir menys del que realment han fet. Han escrit, sense dubtes, la pàgina més brillant de la història de l’entitat, i encara que no estigui relacionat directament amb el Centre d’Esports Sabadell, es mereixen de sobres aparèixer aquí. Les Maica García, Jennifer Pareja, Mati Ortiz, Laura Ester i companyia van recollir dissabte a Can Llong els fruits de molts anys, molts intents i moltes jugadores que es van quedar en el camí, i amb total mereixement van alçar-se amb el primer títol europeu d’un equip català i espanyol. A la graderia, per cert, més d’un i de dos seguidors van vestir amb la samarreta arlequinada.

Només un dia després, ahir, el Sabadell es va assegurar a Castelló la seva presència a la promoció d’ascens a Segona A amb la mateixa justícia que les ‘noies d’or’ van guanyar la Champions. La tercera promoció de tota la història després de ‘la del Burgos’ (temporada 2000/01) i ‘la del Real Unión’ o ‘la d’Ortiz Blanco’ (2008/09). Diuen que a la tercera va la vençuda. Com a mínim, sembla que aquest cop tindrem dues oportunitats, perquè a set punts del segon faltant-ne només nou pel final em resisteixo a pensar que no serem campions de grup. L’equip suma cinc victòries seguides, arriba al tram final de temporada en el seu millor moment de forma i, a més, l’afició s’està engrescant i cada jornada a casa som l’estadi amb més públic del grup.

Però no només això. Aquest cap de setmana el Club Esportiu Sant Nicolau es juga ser a les fases d’ascens a LEB Plata. L’equip de Josep Riera és tercer ara mateix, plaça que li donaria dret a jugar-les, però s’enfronta a un dels dos equips que estan per sobre: el Vic. Guanyant, el conjunt col·legial intentarà pujar de categoria i tornar al bàsquet sabadellenc al lloc que es mereix. I a més tenim al Miki Monràs triomfant a la Fòrmula 2. I al David De la Cruz lluitant per guanyar-se un lloc dins del ciclisme professional. Per no parlar de la natació, amb referents mundials com l’Aschwin Wildeboer. I Club Falcons, que envia a la desesperada un SOS per mantenir econòmicament la màxima categoria del tennis-taula estatal que s’han guanyat esportivament. I a l’handbol, tot i el mal any de l’OAR Gràcia, aquest any organitzem ‘l’Handbolicat’. I la Nova Creu Alta va acollir la final de la Copa Catalunya. I tenim la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya, i un parell de nous pavellons…

Tot això són mostres que Sabadell està recuperant a nivell esportiu i d’instal·lacions el prestigi que havia perdut en les últimes dècades. Tampoc seria qüestió de tirar d’eufòria ara en cas de tornar al Centre d’Esports a la categoria de plata del futbol espanyol, o de tenir un equip de la ciutat per sobre de la Lliga EBA de bàsquet, o alguna que altra medalla als Mundials de natació d’aquest estiu a Xangai. Però jo em pregunto: això és només un ‘bon any’ o estem tornant a guanyar-nos l’etiqueta de ‘ciudad piloto del deporte español’ de la qual anys enrere, allà per la dècada dels 60, ens sentíem orgullosos?

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 abril 2011 | Arxivat a : General,Història |

Al futbol tot torna

Entre una imatge i l’altra només han passat cinc anys, però vaja com ha canviat la pel·lícula, eh? Vagi per endavant que 1) la ‘Grama’ és un equip que mai m’ha caigut malament i 2) el mateix discurs que diré ara és aplicable al Sabadell. Dit això, crec que al futbol, tard o d’hora, tot acaba tornant, i ahir la parròquia arlequinada es va treure l’espina (gran espina) de Santa Coloma. Més encara que amb el no menys mític gol de Siso Amigó fa dues campanyes. Allà on el Centre d’Esports va rebre la extrema unció ara fa cinc temporades, sent acomiadat amb crits que ens recordaven el nostre imminent descens a Tercera, ara l’equip arlequinat ha deixat tocat de mort al Gramenet i, el més important de tot, s’ha situat líder a falta de només set jornades pel final del campionat. Espero, sincerament, que la ‘Grama’ se salvi per la gent coneguda que tenim allà, per l’equip en sí i pel mal que faria el descens d’un altre català a Tercera pels descensos compensats. Però alhora és impossible no gaudir d’un triomf com el d’ahir per com es va donar allà on ho hem passat tan magre altres anys. Al futbol tot torna. Fins i tot, per què no, la Segona A.

Per cert, la foto d’ahir és del Pedro Salado. Grans imatges!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 28 març 2011 | Arxivat a : Història,Primer equip |

Pàgina següent »