Algun dia ens tocarà a nosaltres

Bona nit! Encara estem ‘patint’ les últimes conseqüències de tot el que significa un cap de setmana de molta festa i poc dormir per Donosti. Amb l’excusa de l’ascens de la Real vam pujar quatre cap al País Basc divendres només sortir de la ràdio per passar un parell de dies allà. De la resta podeu comptar, un gran cap de setmana, encara que ja que aquest és un bloc arlequinat parlarem de la part esportiva de la pel·lícula.

Tres anys després la Real ha tornat ja a Primera. Segurament s’hagi fet justícia amb aquest retorn, encara que en això del futbol és difícil poder parlar de justícia. La veritat és que veient la prèvia pels carrers de Sant Sebastià i el partit als voltants d’Anoeta vaig tenir una mescla d’enveja sana i ràbia.

Si de cas, començarem pel tema de la ràbia que segurament serà el més ràpid d’explicar. Tot just a una vintena de quilòmetres teníem Stàdium Gal, l’escenari del crim. Evidentment, com a bons masoquistes vam fer una visita al lloc on un any enrere ens van treure de forma massa injusta la possibilitat de viure el mateix que el que estan vivint ara els ‘txuri-urdin’. En el moment pensava que el pal més fort era veure’t fora aquell dia, però m’he adonat que és tot el contrari. Com més temps passa, et fa més ràbia veure a un Sant Andreu o un Ontinyent -per posar un exemple- lluitant per una cosa que havia de ser nostra i no ens van deixar.

El tema de l’enveja sana és molt clar també. Arribar a Donosti de matinada i veure tota la ciutat tenyida de blanc-i-blau és molt maco. Passejar el diumenge pel matí per la ‘Kontxa’ i trobar-te que de cada tres persones que et creues dues porten la samarreta de la Real és molt maco. I l’ambient al ‘Viejo’ abans del partit també. De fet, la història no és tan diferent de la nostra salvant les distàncies: un històric que fa anys que no celebra gran cosa i que necessita èxits per recordar altres temps. Diumenge vaig veure a famílies senceres de blanc-i-blau, uns recordant vells temps i d’altres descobrint sensacions noves.

Per això un cop viscut tot això des de dins arribo a diverses conclusions. La primera que el president té molta raó quan diu que la ciutat ha de deixar de donar-li l’esquena a l’equip i donar suport. I això es fa comprant-se la samarreta, fent-se soci, anant al camp i arribats al cas, si la cosa va bé, penjar les senyeres als balcons com a Donosti. I l’altra que em resisteixo a creure que això no ho podré viure jo a la meva ciutat. No sé si serà d’aquí vint anys o la propera temporada, però algun dia ens tocarà a nosaltres sortir al carrer i recordar velles èpoques. No recordo haver vist mai un partit del Sabadell en directe a Segona A, però tinc clar que algun dia ho faré perquè és el que ens mereixem.

Zorionak txapeldunak! Algun dia us imitarem.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 14 juny 2010 | Arxivat a : General |