ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Qui ens ho havia de dir…

Com l’any passat, per motius universitaris he deixat una mica abandonat als últims mesos el bloc, però reprenc ara l’activitat i ho faig avui, dia dels periodistes, per parlar de la proesa que acaba d’aconseguir el Mirandés eliminant a l’Espanyol, tercer equip de Primera que es carrega, per accedir a les semifinals de la Copa del Rei. A hores d’ara, l’únic equip classificat per aquestes semis és de Segona B, un orgull per a tots aquells que ens fem dir amants del futbol humil, malgrat que en aquest cas hagi estat deixant fora a un equip català.

Com diu el títol de l’article, “qui ens ho havia de dir” fa només uns mesos. Com qui ens havia de dir a nosaltres fa uns anys que ara mateix estaríem jugant contra Las Palmas, Xerez, Deportivo, Celta… Em remonto a l’any 2006. Concretament, el 28 de maig del 2006. Aquell dia, molts de nosaltres vam plorar el descens de l’equip a Tercera, el major fracàs de la història d’un club centenari com el Centre d’Esports Sabadell. No entraré en detalls, ho deixaré per un altre dia, però és una evidència que allò va ser caure al fons de tot del pou. Qui ens havia de dir que exactament cinc anys després (ni un dia més ni un dia menys), amb la mateixa directiva que la temporada a Tercera i fins i tot amb un parell dels jugadors que van encarregar-se de tornar a l’equip a Segona B, acabaríem pujant al futbol professional.

Vaig més enllà. Dos anys després d’allò, l’equip es classifica pels play-off d’ascens a Segona A gràcies a una miraculosa ratxa de 10 victòries en 11 partits. Aquell any també va acabar entre llàgrimes. No tan dures com les del dia del Levante B, però igualment llàgrimes de decepció. “Qui sap quan tornarem a veure’ns en una d’aquestes”, pensàvem la majoria. Qui ens havia de dir que només dos anys després, les llàgrimes serien d’alegria a Eibar festejant el retorn, 18 temporades després, a Segona A.

Torno al cas del Mirandés. La temporada passada vam tenir tres jornades de marge entre que el Sabadell confirmava el seu campionat al grup tercer de Segona B i la temporada regular acabava. El Mirandés aleshores era un possible rival, i com a bon malalt, vaig empassar-me més d’un partit dels Pablo Infante, Alain Arroyo, Ander Lambarri, Mikel Martins o Aritz Mújika (de qui, per cert, vaig narrar algun que altre gol de la seva etapa al Miapuesta Castelldefels i la meva a Ràdio Marca Barcelona).

La decepció dels de Miranda de Ebro va ser doble la temporada passada. D’entrada, perquè es jugaven ser campions en l’última jornada amb tot a favor, ja que jugaven a Anduva, depenien d’ells mateixos i s’enfrontaven a una Gimnástica Torrelavega que no tenia res a fer ja a la classificació. L’empat a Miranda (2-2) unit a la victòria en l’últim sospir de l’Eibar davant del Guijuelo (2-1) va propiciar que en comptes de jugar-nos l’ascens a Anduva, ho féssim a Ipurúa. El Mirandés acaba segon la lliga, però tot i això, va passant eliminatòries. Primer dóna la sorpresa desfent-se d’un dels equips amb més potencial de la categoria com és el Cádiz. Després apaga la flama d’un altre equip català, el Badalona. I arribem a una altra situació crítica. A l’anada de l’eliminatòria decisiva, els de Carlos Pouso guanyen al Pedro Escartín de Guadalajara per la mínima (0-1). Amb empatar a casa ja en tenien prou per pujar a Segona A. Comencen el partit guanyant, resultat que dura fins al minut 71. Al 84 el resultat era d’empat (1-1), però aleshores tornen a aparèixer els fantasmes de setmanes anteriors. En una badada increïble de la defensa ‘rojilla’, un servei de banda sense massa perill a priori acaba amb una passada a l’àrea on Aníbal és completament sol, aprofitant que en aquestes accions no hi ha fora de joc. A l’ara porter del Llagostera Wilfred no li queda una altra que fer penal, i Ernesto acaba deixant al Mirandés sense el segurament merescut premi de l’ascens.

Qui havia de dir als d’Anduva que només uns mesos després serien el tema de moda al futbol espanyol, eliminant de forma consecutiva a tres Primera (Villarreal, Racing i Espanyol) i repetint la gesta del Figueres que ara fa justament una dècada també va arribar a les semifinals, sent l’únic equip de Segona B que fins ara ho havia aconseguit. I el que té més mèrit: malgrat l’enorme paper que estan fent a la Copa, això no afecta a la classificació de la lliga, on són líders destacats 12 punts per sobre del cinquè. És molt fàcil dir això a posteriori, ho sé, però la conclusió que em ve al cap repassant tots aquests exemples és molt fàcil: a vegades, s’ha de tocar fons per agafar forces i saltar més amunt encara. Que serveixi aquesta entrada per felicitar al Mirandés per l’heroicitat que han protagonitzat, i d’ànims també per totes aquelles aficions que ho estan passant magre en l’actualitat.

 

Pròrroga
Article d’El País recordant el Figueres que va arribar a semifinals de la Copa: http://bit.ly/w0OvqO

Imatges del Mirandés-Guadalajara de la temporada passada: http://youtu.be/EXvZZ3CzFj0

Gol de Joel Álvarez a Irun que hagués donat la classificació al Sabadell per la tercera ronda: http://youtu.be/8z-JAvyd2I4

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 gener 2012 | Arxivat a : General,Història,Segona B |