ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Versió Millorada

Fa uns mesos vaig fer un reportatge comparant la plantilla del Sabadell 2010/11 amb la d’ara fa deu anys, entrenada per Pere Valentí Mora, amb noms com Almunia, Molist, Diego Torres, Sala o Genís, i que va fregar l’ascens a Segona A. Aquell article explicava que just abans d’arribar a l’equador de campionat les estadístiques d’un equip i l’altre eren idèntiques, i que el repte que tenien els de Lluís Carreras a les mans era superar la proesa feta fa una dècada, on el somni de l’ascens es va truncar en una promoció en format de lligueta contra Ourense, Ceuta i, sobretot, Burgos. Avui completem aquest treball amb una confirmació: el Centre d’Esports és, a tots els efectes, equip de la Lliga Adelante. Aquells “semblants raonables”, doncs, han deixat pas a un altre titular: ‘Versió Millorada’.

 

L’Almunia d’Alcobendas
Tot i que afortunadament el final aquest cop ha estat diferent que el d’ara fa deu anys (i per què no dir-ho, també el de fa un parell), continua havent-hi molts punts en comú entre aquella plantilla i l’actual. La barreja de gent jove i d’altres contrastats ha permès a l’equip de Lluís Carreras un equilibri clau durant tota la temporada. Gent com Juanjo Ciércoles, Fito, Marc Fernández, Chapi Arnau o Isaac Cuenca han respost a l’oportunitat de forma magnífica tot i gairebé no superar els 20 anys en alguns dels casos. En el capítol dels veterans, menció a part mereix David De Navas. El porter madrileny és el primer ‘Zamora’ de l’equip arlequinat des del que va aconseguir justament fa deu anys Manuel Almunia. El seu gran paper i el de tota la línia defensiva ha fet del Sabadell l’equip més seriós defensivament parlant del grup tercer de Segona B. Gràcies a aquesta fortalesa, per exemple, es va mantenir l’empat a Ipurua que va acabar donant l’ascens sabadellenc. La prova d’això, però, són les estadístiques de tota la temporada. En 42 partits entre fase regular i eliminatòries d’ascens, l’equip de Lluís Carreras ha encaixat 26 gols, i només quatre equips han aconseguit fer-li més d’un gol en un partit al Sabadell: Teruel, Santboià, Gandía i L’Hospitalet. L’últim punt en comú és el de les cessions. Fa una dècada Almunia va arribar cedit de l’Osasuna i Diego Torres del Valladolid per ser els dos puntals de l’equip de Mora. Aquest cop no seria gens arriscat dir que sense les tres cessions segurament ara el Sabadell no seria equip de Segona A. Ibusuki Hiroshi sense acabar de reivindicar-se com un gran golejador ha acabat la temporada sent el ‘pitxitxi’ de l’equip. Isaac Cuenca tampoc ha signat cap xifra espectacular de gols, però sí que ha estat el jugador més determinant, aquell que en els partits més ensopits li ha donat un aire diferent al que tenia l’equip. Deixo pel final Juanjo Ciércoles, que partit rere partit ha donat lliçons del que ha de fer un pivot defensiu. Efectiu a l’hora de tallar pilotes i ràpid per treure-la des del darrere, la transició defensa-atac del Sabadell ha passat per les seves botes. Mauricio Pochettino tindrà els seus motius per no fer-lo jugar, però estic convençut que és millor fins i tot que alguns homes que estan jugant de forma habitual al primer equip espanyolista com és el cas de Baena. Sense dubtes, tornarà a ser peça clau en l’equip si finalment es tanca la seva incorporació pel Sabadell la pròxima temporada.

L’estil Carreras
Potser la gran diferència entre un Sabadell i l’altre és la manera d’entendre el futbol que tenen. És curiós perquè els números no donen la raó a aquesta teoria, però l’evidencia és tan gran que no calen xifres per demostrar-la. El Sabadell 2010/11 juga molt més a futbol que no pas el del 2000/01. Mora basava el seu joc en ser sòlids al darrere i aprofitar el gran olfacte golejador de Xevi Molist i Diego Torres gràcies a les assistències de gent com Juan Carlos Sanz o Carles Gago. Aquest cop el Centre d’Esports també ha viscut de l’oportunisme, la fortalesa defensiva i els triomfs per la mínima, però des d’una proposta radicalment diferent. Potser per allò que durant moltes rodes de premsa Carreras ha repetit: “Voler jugar a futbol no implica deixar de defensar”. El futbol de toc, el trenar les jugades, no rifar cap pilota i treure-la des del darrere ha fet oblidar (no sense algun que altre xiulet) el joc directe i de pilotada amunt i a córrer d’aquell Sabadell i el de la immensa majoria d’equips de la categoria. Lluís Carreras ha implantat una nova filosofia de joc a la Nova Creu Alta i l’aposta arriscada ha donat els seus fruits a la primera sense tenir clares referències golejadores com ara fa deu anys. “Ara juguem de forma molt més elaborada i per això els gols estan repartits per tota la plantilla”, deia fa uns mesos en l’anterior reportatge la veu més autoritzada per parlar d’aquesta comparació. Em refereixo a Genís Garcia, jugador titular en el Sabadell de Pere Valentí Mora, i membre de l’àrea esportiva en l’actualitat.

Prudència
L’últim punt que vull destacar en aquesta comparació és el de la manera d’afrontar el play-off d’un equip i l’altre. Ara fa deu anys, la xifra de jugadors claus en l’equip saballut es reduïa a 13 o 14 futbolistes. Aquest any ha estat marcat per diverses lesions de llarga durada (Joaquín, Manga, Eneko, Puigdollers…) però tot i això, tota la plantilla al complet ha respost fent bo el tòpic aquell de la profunditat de banqueta. Aquest cop, per tant, la benzina ha durat més que no pas aleshores. En aquella ocasió el bitllet per la promoció es va aconseguir en l’última jornada gràcies al mític empat a La Magdalena de Novelda (3-3). Ningú dubta que allò ja era un gran èxit, però aleshores es va desfermar l’eufòria i fins i tot els més joves d’aquella plantilla van jugar la promoció amb el cavell tenyit de color groc. “Era com si ja haguéssim arribat al nostre zènit. No vam preparar gens bé aquell play-off, i això es va notar”, recordava el ‘Motoret’ Josep Maria Sala ara fa uns mesos en un programa del ‘Tribuna Preferent‘ que vaig presentar a Ràdio Sabadell. Aquest cop, però, la prudència portada en alguns casos fins a punts extrems ha estat la tònica predominant del discurs de Lluís Carreras i, per extensió, dels jugadors i directius. “Tenim l’oportunitat de treure’ns l’espina, però no ens hem de tornar bojos. La cosa està encarrilada però la clau és no creure’ns-ho”, deia Genís Garcia al desembre. A diferència d’aquell tercer lloc a la classificació, aquesta temporada s’ha aconseguit el campionat amb els avantatges que això comporta amb l’actual sistema, i fins i tot amb tres partits de marge. L’Eibar arribava a la final molt més endollat, després d’haver hagut de competir fins a l’últim segon per acabar primer de grup per davant del Mirandés, però tot i això l’equip que va acabar enduent-se el premi va ser el de Lluís Carreras.

 

Sabadell 2000/01. Sabadell 2010/11. Una dècada pel mig. Dues maneres diferents de veure el futbol, però moltes coses en comú. La més destacada: l’efecte sorpresa. Ni en la pretemporada de fa una dècada, ni en la de fa un any cap aficionat hagués cregut en l’ascens. En el primer cas es va fregar, en aquest, i després d’un ‘coitus interruptus’ fa dos anys a Irun, s’ha aconseguit. A la tecera ha anat la vençuda. Versió Millorada.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 juliol 2011 | Arxivat a : Història,Primer equip |

Tenen el que es mereixen

Llegir que 12 equips han baixat de categoria a Segona B per morosos sona a dràstic tenint en compte que en total n’hi ha 80, però a alguns fins i tot se’ns fa curta la xifra. L’altre dia llegia al Twitter del futbolista Albert Urrea que no ha cobrat ni l’últim any a l’Alicante ni l’anterior amb el Lleida. En el cas dels alacantins, són un d’aquests 12 clubs que han perdut la categoria per no pagar, però els lleidatans seguiran a la categoria de bronze la temporada vinent gràcies a una decisió que em sona a aberrant. Sí, és molt dur veure com un equip s’enfonsa per problemes econòmics. Cultural Leonesa, Castellón, Polideportivo Ejido… Compte! Que no són equips d’estar per casa, que dins del futbol humil són clàssics, són històrics. I realment em sap molt greu, però només per alguns: els aficionats. No els que van anar a veure el ‘Cultu’-Sabadell de play-off, o els que s’apropaven a Castalia o a Santo Domingo quan orelluts i andalusos estaven a Segona A. Em sap molt greu pels que l’any vinent, quan vagin pels camps de déu de Tercera divisió, els acompanyaran donant suport des de les graderies. Per la resta, tenen el que es mereixen.

Perquè no pot ser que cada any un club adulteri la competició oferint contractes milionaris (dins de la categoria en els últims anys hi ha hagut nòmines que feien mal a la vista) per després deixar de pagar al segon o tercer mes. Infraccions que després, quan arribava el 30 de juny, quedaven en l’oblit perquè l’any següent tornaven a jugar a la mateixa categoria. És a dir, que si tu ets un club conscient de les teves limitacions i que només ofereixes el que tens, veus com no pots fitxar determinats jugadors perquè aquests marxen a entitats que estan igual que tu, però que estiren més el braç que la màniga tot i saber que no podran fer front als contractes oferts. Aleshores els futbolistes es veuen en la situació d’estar a centenars de quilòmetres de casa treballant per després no cobrar però això sí, explica-li al propietari del pis que has llogat que el club de torn no et paga! Les denúncies arribaven a la seu de l’AFE, quan acabava l’any a correcuita els clubs oferien pagarès a ves a saber quants mesos vista, els jugadors retiraven la denúncia i torna a començar la roda.

 

 

El paper de l’AFE
Així fins que la bola s’ha fet tan gran que ha acabat explotant. Si no hi ha un cèntim enlloc, com s’ha de poder mantenir un club a Segona B arribant amb prou feines al miler de socis però amb un pressupost molt superior al milió d’euros? Aquí s’ha de destacar també la feina feta en els últims mesos per l’AFE, el sindicat de futbolistes, que ha afrontat de forma seriosa el problema. Per posar un exemple, la temporada passada es va acumular només a Segona B 4 milions d’euros de deutes als futbolistes, però el fons comú no arribava als 400.000 euros. Ni una desena part! Ara això s’ha ampliat afortunadament. I ara, per sort, la majoria d’equips que havien de baixar han baixat. Perquè sí, hi ha unes normes i s’han de complir per molt que sàpiga greu per futbolistes, aficionats i dècades d’història que hi ha darrere de les entitats. Vaja, que si al 1993 ens van enviar a Tercera a nosaltres, que la resta d’equip que incompleixen el reglament també ho facin, no? Això per no parlar de clubs que es refunden amb d’altres noms deixant enrere tots els deutes acumulats però sense perdre ni una categoria. A mi, senyors, que m’ho expliquin, perquè jo no ho acabo d’entendre.

Solució
La Segona B és una categoria deficitària, d’acord. I sinó, només cal preguntar-li a qualsevol directiu del Centre d’Esports el canvi radical que s’estan trobant aquest estiu havent pujat només una categoria. De cop i volta, ingressos per drets televisius, travesses, més estructura de club, millores a l’estadi… Coses que sonen a molt llunyanes a Segona B. És una categoria que des del seu naixement té un problema d’identitat. Ni és futbol professional, ni tampoc amateur. I viure a cavall entre una cosa i l’altra comporta coses com aquestes: voler oferir coses que un club d’aquestes dimensions no pot. Afrontar despeses en desplaçaments cada mes impròpies del futbol no professional. Per això la solució, posats a que una reestructuració com toca amb la federació que tenim la veig gairebé impossible (i he estat generós afegint el ‘gairebé’), passa per canviar la mentalitat. Que els clubs i els jugadors afrontin la realitat com és. Si la gran majoria d’empreses i botigues del país amb prou feines poden pagar als seus treballadors, com han d’esponsoritzar a clubs que no apareixen als mitjans i que amb prou feines porten mil persones al camp? El futbolista ha de ser conscient que l’època de contractes per poder estalviar diners ja ha passat, i els clubs que no poden fitxar a jugadors de categories superiors o de comunitats autònomes diferents a la seva. Si la caixa no dóna per fitxar a un noi d’Almeria que és molt bo però que s’haurà de pagar un lloguer i viure fora de casa, doncs potser paga més la pena fitxar a algú de Montcada o de Cerdanyola que segurament no serà tan bo, però complirà igualment, potser sent una mica més els colors, et val la meitat i, de pas, dones suport als planters de casa nostra. Potser així acabaríem amb deutes de milions i milions d’euros com és el cas del Benidorm.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 1 juliol 2011 | Arxivat a : Segona B |