ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Ciudad piloto del deporte español

Aquesta setmana ha estat més ‘santa’ que mai. Dissabte un equip sabadellenc, el Club Natació Sabadell, va guanyar la Champions de waterpolo femení. Ho va fer a casa amb gairebé dos milers de persones donant suport a les noies de Nani Guiu. Dir que han fet història seria dir menys del que realment han fet. Han escrit, sense dubtes, la pàgina més brillant de la història de l’entitat, i encara que no estigui relacionat directament amb el Centre d’Esports Sabadell, es mereixen de sobres aparèixer aquí. Les Maica García, Jennifer Pareja, Mati Ortiz, Laura Ester i companyia van recollir dissabte a Can Llong els fruits de molts anys, molts intents i moltes jugadores que es van quedar en el camí, i amb total mereixement van alçar-se amb el primer títol europeu d’un equip català i espanyol. A la graderia, per cert, més d’un i de dos seguidors van vestir amb la samarreta arlequinada.

Només un dia després, ahir, el Sabadell es va assegurar a Castelló la seva presència a la promoció d’ascens a Segona A amb la mateixa justícia que les ‘noies d’or’ van guanyar la Champions. La tercera promoció de tota la història després de ‘la del Burgos’ (temporada 2000/01) i ‘la del Real Unión’ o ‘la d’Ortiz Blanco’ (2008/09). Diuen que a la tercera va la vençuda. Com a mínim, sembla que aquest cop tindrem dues oportunitats, perquè a set punts del segon faltant-ne només nou pel final em resisteixo a pensar que no serem campions de grup. L’equip suma cinc victòries seguides, arriba al tram final de temporada en el seu millor moment de forma i, a més, l’afició s’està engrescant i cada jornada a casa som l’estadi amb més públic del grup.

Però no només això. Aquest cap de setmana el Club Esportiu Sant Nicolau es juga ser a les fases d’ascens a LEB Plata. L’equip de Josep Riera és tercer ara mateix, plaça que li donaria dret a jugar-les, però s’enfronta a un dels dos equips que estan per sobre: el Vic. Guanyant, el conjunt col·legial intentarà pujar de categoria i tornar al bàsquet sabadellenc al lloc que es mereix. I a més tenim al Miki Monràs triomfant a la Fòrmula 2. I al David De la Cruz lluitant per guanyar-se un lloc dins del ciclisme professional. Per no parlar de la natació, amb referents mundials com l’Aschwin Wildeboer. I Club Falcons, que envia a la desesperada un SOS per mantenir econòmicament la màxima categoria del tennis-taula estatal que s’han guanyat esportivament. I a l’handbol, tot i el mal any de l’OAR Gràcia, aquest any organitzem ‘l’Handbolicat’. I la Nova Creu Alta va acollir la final de la Copa Catalunya. I tenim la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya, i un parell de nous pavellons…

Tot això són mostres que Sabadell està recuperant a nivell esportiu i d’instal·lacions el prestigi que havia perdut en les últimes dècades. Tampoc seria qüestió de tirar d’eufòria ara en cas de tornar al Centre d’Esports a la categoria de plata del futbol espanyol, o de tenir un equip de la ciutat per sobre de la Lliga EBA de bàsquet, o alguna que altra medalla als Mundials de natació d’aquest estiu a Xangai. Però jo em pregunto: això és només un ‘bon any’ o estem tornant a guanyar-nos l’etiqueta de ‘ciudad piloto del deporte español’ de la qual anys enrere, allà per la dècada dels 60, ens sentíem orgullosos?

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 abril 2011 | Arxivat a : General,Història |

Xiulets

Com diria el Sergi Garcés, “el públic és sobirà, ha pagat l’entrada i pot decidir què fer i què no fer”, però això no treu que els xiulets (tímids, però xiulets) d’ahir a la Nova Creu Alta en els pitjors minuts de l’equip contra l’Ontinyent estiguessin totalment fora de lloc. Segurament com es comenta per les xarxes socials aquest sector més crític coincideix amb l’aficionat que només s’apropa a l’estadi perquè anem líders i espera veure golejada rere golejada. Però tot i això, algú li hauria de dir al seguidor que decideix xiular a l’equip que ahir s’enfrontaven els dos millors equips de la segona volta del campionat, que si hagués anat durant tot l’any al camp segurament no xiularia a l’equip perquè coneixeria la seva voluntat de fer bon futbol, i si amb aquestes encara no es convenç, que li passin la xifra del pressupost de la plantilla a veure si així sí.

Aquests dies m’estic dedicant a recopilar partits dels possibles rivals al play-off i ara estic veient el Murcia-Écija de la setmana passada. És cert que la ‘torrija’ de l’equip d’Iñaki Alonso a la primera meitat és molt considerable. I fins i tot en aquest cas li afegiria el factor d’haver de pujar sí o sí amb una estructura de club de categoria superior que tenen els murcians, inclòs el capítol econòmic. Però ni amb aquestes entenc com entre les 7.000 persones que hi havia a la Nueva Condomina, a un bon grapat se li acut xiular quan és l’equip que més punts suma dels quatre grups de Segona B i quan abans de la cita acumulaven sis victòries consecutives.

I arran d’això, em venen al cap unes paraules del capità de l’Alcoyano Carrión ara fa uns mesos que van sortir als mitjans estatals. Deia el defensa alcoià que “el futbol del Barça està fent molt de mal a la Segona B” i es justificava argumentant que els seguidors al futbol veuen la manera de jugar de l’equip de Pep Guardiola i després compren una entrada pel primer camp de futbol que tenen a prop i esperen veure el mateix i clar, tots sabem com està la Segona B i el mèrit que té ja no fer-ho, sinó intentar-ho com és el cas del Sabadell. Com perquè a sobre quatre ‘nouvinguts’ t’acabin xiulant.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 18 abril 2011 | Arxivat a : Primer equip,Segona B |

Molt més que un ascens

El que ens juguem en les pròximes setmanes no només és pujar de categoria (que també). No és un tema esportiu o econòmic només. Evidentment no és el mateix, amb tots els respectes, veure al Baleares i al Denia a l’estadi que veure al Valladolid o al Recre. Ni tampoc és el mateix no veure un cèntim per enlloc o cobrar els drets per travesses, televisió… que es cobren a Segona A. Però més enllà d’això, crec que aquesta temporada també està servint per canviar la concepció que es té del Sabadell des de tota una generació sencera. O fins i tot més d’una. Per mi, per exemple, aquest és l’any que més estic gaudint del Sabadell de tots els que fa que sóc soci (que no són pocs precisament). I de la meva generació cap endavant, cap de nosaltres hem vist al Sabadell en guerres que no fossin de Segona B o fins i tot de Tercera. I el pitjor del cas: a sobre, malvivint! Lluitar per ser primer, ser un equip guanyador, tenir el respecte dels rivals pel present i no pel passat… és una cosa a la qual, malauradament, no estàvem acostumats. Per això crec que aquest 2010/11 pot suposar un punt d’inflexió per l’entitat i, com dic, no només a nivell esportiu, sinó social. Per entendre’ns (i que ningú vegi als exemples que posaré ara cap lligam ni ideològic ni polític), aquest any pels aficionats més joves del Sabadell pot significar el que va significar pels seguidors de la ‘Roja’ la victòria de la selecció espanyola al Mundial de Sud-àfrica, o pels matalassers més joves el ‘doblet’ de l’Atlético d’Europa League més Supercopa. No sé si acabarà bé o malament la pel·lícula aquesta temporada. Tan de bo acabem tots plegats a la Plaça de Sant Roc celebrant el retorn a un lloc on fa molts anys que ens esperen. I sinó, com a mínim sempre ens quedarà el ‘que nos quiten lo bailao’.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 11 abril 2011 | Arxivat a : General,Primer equip |

Paradoxes

L’entorn del Sabadell viu ara mateix en un estat d’excitació mai vist pràcticament en les dues últimes dècades. Ser líders. Jugar bé a futbol. Fer del verb guanyar un fet habitual. Parlar de l’escletxa que obrim respecte als perseguidors. Fer números no per jugar la promoció d’ascens, sinó per ser primers. Són coses a les quals, malauradament, no hi estem acostumats, però que emocionen cada jornada que passa. Això, però, em crea una sensació del tot estranya a mi i crec que no sóc l’únic. Per un cantó vull que no s’acabi mai però, per l’altre, vull que s’acabi ja. Anem a veure si ho explico bé. Saber que és una oportunitat pràcticament única em crea aquest desig de no voler que s’acabi mai, de gaudir-la. Carpe diem. Viure el moment. Però per contra, tots estem immersos en un inevitable compte enrere que ens ha de portar -toquem ferro- a la promoció d’ascens. Sigui com a primers o no, crec que aquest any hem de fer-ho molt malament per no entrar-hi. I tothom, de reüll, comencem a mirar els altres grups i a fer-nos la nostra pel·lícula. A pensar si serem primers o no. Si jugarem l’anada o la tornada a la Nova Creu Alta. Lugo, Madrid, Miranda d’Ebre, Eibar, Vitòria, Múrcia, Sevilla… L’emoció d’una eliminatòria d’anada i tornada amb l’ascens en joc. Tot és massa maco. És un somni que no volem que s’acabi però, alhora, si ens garanteixen que el final és feliç, com si vol acabar-se ja. Desitjar que això sigui etern però, a la vegada, desitjar també que arribi aviat el final. Paradoxal, oi?

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 abril 2011 | Arxivat a : Primer equip |