Vint-i-quatre hores després, com va l’ànim? Aquí van dues estadístiques. La primera: amb l’empat d’ahir el Sabadell ha sumat només una derrota dels últims setze partits de lliga (la del 23 de gener a Maó per 1-0). I l’altra: els dos gols del Gandía  fan dels valencians el tercer equip que aconsegueix fer-li més d’un gol al Sabadell. El primer va ser el Teruel (0-2 a la jornada 5) i l’altre el Santboià (2-2 a la 19). De moment cap equip ens ha fet més de dos gols, i això que queden només onze jornades pel final.

Per desdramatitzar el que he posat en l’anterior entrada, i la relació d’amor-odi que està vivint el Sabadell aquest any amb la paraula màgica ‘líder’, aquí us deixo una fotografia que segur que us puja la moral. Està extreta de la pàgina web www.cesabadell.org, i fa referència a la temporada 1968/69. És el cartell d’un partit de la tercera jornada de lliga a Primera entre l’Elche i el Sabadell que ens anuncia com a “líder de la Primera Divisió”. Per llavors, el Sabadell era primer empatat a punts amb el Las Palmas i el Real Madrid després de guanyar les dues primeres jornades al Granada i al Zaragoza. La història, allò que passi el que passi mai ens podran treure. Allò que diu que aquell any vam acabar sent quarts a Primera i a l’any següent vam jugar competició europea. Per passar el mal tràngol!

PD: Millor no dic com va acabar aquell partit…

Maig del 2011. Estadi de Mendizorroza. El Sabadell acaba de pujar a Segona A després d’haver acabat primer la fase regular (o millor no ho diem per allò de la malestrugança que ens acompanya?) i d’haver guanyat l’eliminatòria dels campions contra el Deportivo Alavés. Sona maco, oi? De collons, vaja. Tan de bo s’arribi a donar el cas. Suposo que en aquell context ens pixarem de riure recordant la mala estona que estem passant ara, la nit del 27 de febrer del 2011, després que el Gandía ens hagi tret l’orgull de ser primers amb un gol en l’última jugada d’un partit que teníem cent per cent controlat. Ara bé, hi ha més supòsits. Dues setmanes abans que la primera situació. El Sabadell es queda a les portes de jugar el play-off. Tirarem enrere tots plegats, i segurament si, déu no ho vulgui, ens quedem fora, començarem a donar-li voltes als motius. Estic convençut que si això passa, tots coincidirem en que “si no fos per aquell partit contra el Gandía…”. Cada vegada queda menys, però queden onze jornades, molt encara, per dir si passarà una cosa o l’altra. Però estic convençut que sigui per bé o per mal, recordar-lo segur que el recordarem el partit d’avui a la Nova Creu Alta. Per cert, m’ha quedat xula la foto del nuvolet sobre l’estadi. Això sí, sense caure una gota, déu ni do el xàfec que ens ha caigut a sobre… Veure per creure.

Acabem de tornar d’Alzira en un diumenge que ha estat (gairebé) perfecte. Com a mínim, en el terreny esportiu, i com deia abans pel facebook, millor és difícil que vagin les coses. El que compta al final són els tres punts aconseguits a les portes de jugar de nou a casa i amb la petita escletxa que això significa a la classificació respecte als perseguidors. Això sí, d’avui em quedo, sobretot, amb el golejador. Ho dic perquè ha passat un any fins al moment fotut tot i el bon moment de l’equip. De lesió en lesió, Eneko no ha tingut temps per ser el que havia demostrat ser l’any anterior. És bon tio, és bon jugador i es mereixia fer un gol de la importància del d’avui al Luis Suñer Picó. Ara, i parlant d’aquest tema, m’és igual qui faci el gol de l’ascens si aquest acaba arribant, però si puc demanar, que sigui Joaquín. Més que res pel mateix motiu que Eneko.

Després d’uns mesos de bogeria sense dormir més de quatre hores de mitjana al dia entre la ràdio, la tele i, sobretot, la universitat, recupero el bloc de l’abandonament que patia últimament. Ho faig per valorar la roda de premsa d’ahir de Lluís Carreras. En ella, el tècnic del Centre d’Esports Sabadell va assegurar “haver jugat millor a la segona part que a la primera”. Ho destaco perquè a vegades tinc la sensació que valorem més el fet de tenir la pilota que no pas el de crear perill al rival. És a dir, que potser confonem els termes ‘tenir la pilota’ amb ‘jugar bé’, i crec que no sempre és així. Per entendre’ns, ahir estic d’acord que a la primera part no vam controlar en tot moment el partit contra l’Alicante, però no que a la segona juguéssim bé. Més que res perquè no vam tirar ni una vegada entre els tres pals i, sí, la intenció hi va ser, i el joc combinatiu també, això no se li pot retreure pràcticament mai a l’equip, però semblava que ens ofegàvem a la que arribàvem a la línia de tres quarts. Fa un parell de setmanes vaig fer la mateixa reflexió quan el ‘míster’ va dir que havíem jugat “molt millor” a Maó que no pas contra el Benidorm. És com si el jugar bé impliqués tenir la pilota tot i no fer perill en atac i al revés, que no es pogués jugar bé sense tenir el domini però amb ocasions de gol. Encara que estem com per criticar-lo amb la temporada que està fent, no?