ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Videoarbitratge ja!

Avui el Mundial de Sud-àfrica 2010 em serveix per justificar una demanda que des de fa temps molta gent exigeix. A aquestes alçades de pel·lícula, i amb les millores tecnològiques que tenim, com pot ser que el futbol depengui del que dos ulls humans (o en el seu defecte sis si sumem als assistents) puguin veure en un moment donat?

Exemple 1: Alemanya-Anglaterra amb 2-1 al marcador. Xuta Lampard, la pilota pica al travesser, entra de forma clara, torna a donar al pal i surt. Entenc que l’àrbitre no el pugui veure. Fins i tot que el línier no ho vegi bé o tingui dubtes. Però si la jugada és tan dubtosa per què no aprofitar el centenar de càmeres que estan filmant el partit? Solució: l’àrbitre no veu gol, la jugada continua i Anglaterra segueix perdent per un gol tot i haver marcat un de vàlid.

Exemple 2: Argentina-Mèxic. Amb 0-0 al marcador Carlos Tévez fa un gol en fora de joc escandalós. Aquesta jugada és molt més greu per molts motius. Primer perquè a primer cop d’ull ja es veu que el davanter argentí ni tan sols té cap jugador mexicà al davant, amb la qual cosa si no és l’àrbitre l’assistent ho ha de veure sí o sí. I segon, si pel que sigui cap dels dos ho veu, no pot ser que es reuneixin, ho parlin, vegin que és un fora de joc com una casa pel videomarcador però tot i així el donin per bo.

Tant costa entendre que aplicar la tecnologia al futbol és pel bé de l’esport? Ningú vol treure-li cap sou a cap àrbitre, simplement regular que en segons quin tipus d’accions un col·legiat tingui la capacitat de poder aturar el partit, mirar la repetició i a partir d’aquí jutjar. Segurament així Anglaterra hagués tingut més opcions davant Alemanya avui. Segurament Mèxic hagués plantat més cara a l’Argentina. I segurament el gol de Joel Álvarez a Stàdium Gal hagués servit per classificar-nos per la tercera eliminatòria d’ascens a Segona A l’any passat. Bé, això ja són figues d’un altre paner. Crec que aquella tripleta arbitral ni amb vídeo hagués estat capaç de veure una evidència tan gran. I mentresant, a la UEFA no se li acudeix una altra cosa que inventar-se la figura de dos jutges de porteria. Té nassos la cosa…

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 27 juny 2010 | Arxivat a : General |

Gran Ontinyent, gran Toni Aparicio

Fa temps que tenia pensat fer aquest reconeixement a un equip força singular. Repeteixo avui el mateix discurs que vaig fer el dia del descens del Villajoyosa: ni tinc res a Ontinyent ni li tinc tampoc cap apreci especial, simplement és un equip més de la categoria. Això sí, crec que es mereixen un petit homenatge perquè la temporada feta aquest any realment és d’escàndol.

La clau de l’èxit, però, ve de lluny. Toni Aparicio va agafar l’equip a Tercera i el va pujar a Segona B. Després va aconseguir estabilitzar l’equip a la categoria, i des de fa un temps es permet el luxe de lluitar per la zona alta de la classificació. Tot això sense oblidar que parlem de l’Ontinyent amb tot el que això significa, és a dir, un poble petit, una afició humil, un camp petit, un pressupost modest…

Diria que va ser a la prèvia del partit de tornada d’aquesta temporada jugat a la Nova Creu Alta quan vaig estar conversant de forma distesa amb ell. Em deia alguna cosa així com que “al principi havia de tirar de gent ‘guerrera’ per mantenir la categoria aprofitant-se de les circumstàncies del Clariano, però que uns anys després havia aconseguit implantar la seva filosofia de joc”. Sembla una tonteria, però és cert.

Cada vegada que anem cap a aquelles terres diem el mateix i no sense raó. Jugar al Clariano, al Camp Nou de Denia, al Collao… és difícil perquè allà els equips locals s’aprofiten de les condicions del seu camp per tirar endavant partits sense fer massa cosa. Ara bé, el que realment m’ha sorprès aquest any de l’Ontinyent és que ha sabut combinar aquesta virtut de treure punts de casa amb aquest joc físic amb un joc molt disciplinat i molt ordenat tàcticament a domicili que fins i tot l’ha permès dominar partits en camps grans.

Sovint penso que Toni Aparicio és un entrenador per equips com l’Ontinyent, i que potser no trobaria la clau de l’èxit en equips amb més potencial. Però això no treu que té moltíssim mèrit el que ha fet amb aquest equip en els últims anys, que ha perdut peces claus com el propi Máyor i s’ha refet de forma espectacular, i que és molt merescut tot el que en aquestes últimes jornades ha viscut aquell poble. He vist més de la meitat dels partits del play-off de l’Ontinyent i crec que el futbol ha estat injust amb ells. Però tot i així, avui volia tenir aquest moment de reconeixement per l’Ontinyent i per Toni Aparicio, un entrenador treballador i molt humil tot i que avui la imatge que tothom destaqui sigui la ‘rajada’ d’ahir sobre l’àrbitre. Aquí ja sabem el mal que fa caure així. No cal ni justificar-lo. Enhorabona!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 21 juny 2010 | Arxivat a : Segona B |

Un puzzle complicat de fer

Ja tenim els vuitanta equips que la temporada vinent jugaran a Segona B si els descensos econòmics ho permeten. Aquest cap de setmana s’han decidit del tot amb els ascensos de Tercera, els de Segona B i els descensos de Segona. Per variar, un any més la Segona B serà l’última categoria en conèixer el seu futur i la composició dels seus grups. Això sí, si algun equip baixa per deutes li substituirà un altre equip de la mateixa comunitat autònoma, amb la qual cosa podem començar amb les travesses a l’hora de formar els quatre grups de la pròxima campanya. Abans, però, posem sobre la taula com queda la cosa per l’any vinent:

– ANDALUSIA 11 (Cadiz, Jaen Poli Ejido, Ceuta, Lucena, San Roque, Estepona, Écija, Sevilla Atlético, Betis B, Roquetas i Alcalá)
– PAÍS VALENCIÀ 9 (Castellón, Ontinyent, Alcoyano, Denia, Benidorm, Orihuela, Alicante, Gandía i Alzira)
– CATALUNYA 7 (Sant Andreu, Sabadell, Lleida, Gramenet, Badalona, Santboià i L’Hospitalet)
– EUSKADI 7 (Real Unión, Eibar, Alavés, Lemona, Barakaldo, Athletic B i Real Sociedad B)
– MADRID 6 (Leganés, Atlético B, Real Madrid Castilla, Alcalá, Rayo B i Getafe B)
– MÚRCIA 6 (Murcia, Atlético Ciudad, Caravaca, Sangonera, Yeclano i la plaça que deixa el Murcia B pel descens del seu primer equip)
– GALÍCIA 6 (Pontevedra, Lugo, Celta B, Montañeros, Deportivo B i Coruxo)
– CASTELLA-LLEÓ 5 (Palencia, Cultural Leonesa, Mirandés, Zamora i Guijuelo)
– EXTREMADURA 4 (Cerro Reyes, Cacereño, Badajoz i Extremadura)
– BALEARS 3 (Mallorca B, Sporting Mahonés i Atlético Baleares)
– ASTÚRIES 3 (Oviedo, Sporting B i Caudal)
– CASTELLA-LA-MANXA 3 (Guadalajara, Puertollano i Conquense)
– NAVARRA 2 (Osasuna Promesas i Peña Sport)
– ARAGÓ 2 (Teruel i La Muela)
– CANÀRIES 2 (Universidad LPGC i Vecindario)
– CIUTATS AUTÒNOMES 2 (Melilla i Ceuta)
– CANTÀBRIA 1 (Gimnástica Torrelavega)
– LA RIOJA 1 (Logroñés)

Tot això vol dir que toca tornar a preguntar-se quin criteri seguiran a l’hora de fer els grups. Si es segueix el de l’últim any i pràcticament el de tota la vida, el grup tercer estarà format per catalans (7), valencians (9), balears (3) i el Logroñés que és un dels dos comodins que queden lliures. És una opció factible, però seria una mica extrany anar a jugar fins La Rioja quan tenim al costat dos equips aragonesos.

Una altra opció seria deixar als balears de banda. La Federació continuarà pagant els desplaçaments a ses illes, i a més ells han d’agafar l’avió igualment sigui per anar a Barcelona, a València o a Madrid. Això deixaria un grup format per catalans (7), valencians (9), aragonesos (2) i navarresos (2), enviant al Logroñés amb el grup del nord.

La tercera i més difícil opció de totes seria un grup del nord com l’any aquell que vam acabar jugant contra els Beasains, Amurrios i companyia. Aquest grup estaria format per catalans (7), aragonesos (2), navarresos (2), el Logroñés, els bascos (7) i la Gimnástica Torrelavega. Massa complicat, oi?

El que sí que està clar és que no anirem amb murcians si no divideixen equips d’una mateixa comunitat. Entre catalans, valencians i murcians sumem 24 equips. Tenint en compte tot això, crec que la primera opció és la que es donarà, encara que el problema que tenim entre mans és força complex. Si mirem a la resta de grups, per exemple, els andalusos (i autònoms) no poden anar amb extremenys i murcians perquè entre les tres comunitats ja fan 23. Què faran? Andalusos, murcians i restes de sèrie? Els murcians es quedaran penjant? Els dividiran? En definitiva, un puzzle complicat de fer i que molt em temo que s’allargarà mooooooooooooooooolt. Com cada any, vaja.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 20 juny 2010 | Arxivat a : Segona B |

La Segona B és una categoria bananera

És indignant veure i viure el que avui ha passat a Sant Andreu. Més enllà del tema esportiu, no pot ser que un sector de l’afició local pugui saltar a la gespa sense problemes per agredir a Nolito. No pot ser que un sector de l’afició visitant pugui saltar a la gespa a estomacar als locals. No pot ser que el Narcís Sala sigui un autèntic camp de batalla tant en el seu interior com als voltants. I el pitjor de tot, no pot ser que tot això passi en un partit que està catalogat com a ‘partit d’alt risc’.

Tot aquest enrenou m’ha enganxat a la zona alta de tribuna i ho he vist com un espectador més, però al sortir m’he trobat sense voler-ho enmig d’una batalla entre salvatges i policíes antiavalots. Al costat meu hi havia una família amb una nena petita al cotxet. I pregunto: quina necessitat teníem tots els del grupet aquell de veure’ns allà al mig? I els pobres aficionats del Barça que hagin anat a veure el partit per diversió i per ser culés s’hagin vist tancats en una gàbia amb un munt d’indesitjables?

Per ser un partit d’alt risc, la policía no ha intervingut en les baralles sobre la gespa fins que un parell de minuts després començaven a sortir caps plens de sang i gent amb fustes a les mans. Tan difícil de preveure era com per no haver fet el cordó policial en els últims minuts de partit i evitar així la invasió? I malauradament això no és una cosa nova en aquestes categories. Fa unes setmanes també vaig viure ‘in situ’ una cosa similar al Hospi-Rayo B, i també l’expedició del Santboià va sortir malament de Corralejo.

Entenc que a aquestes alçades de campionat els nervis estiguin a flor de pell i la tensió sigui espectacular. Però no puc arribar a entendre que es permetin casos de violència any sí any també cada vegada que arriba aquest tram de temporada. I per acabar-ho d’adobar, el tema arbitral. S’ha vist avui de nou que si un senyor amb xiulet no vol, un equip no puja per molt que s’ho mereixi. El ‘show’ d’Alcorcón ha estat dantesc en tots els sentits: jugadors en calçotets abans d’acabar el partit, suspensió al 93’… Per això, i amb el perdó de tots vosaltres per utilitzar aquest terme despectiu, he de dir que de Segona B cap avall totes les categories són autènticament bananeres. Algun dia algun il·luminat farà alguna cosa per solucionar-ho, o ens centrarem en ensabonar als de Primera i com a molt Segona oblidant així categories igual de dignes, d’interessants i de professionals futbolísticament parlant?

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 20 juny 2010 | Arxivat a : Segona B |

Algun dia ens tocarà a nosaltres

Bona nit! Encara estem ‘patint’ les últimes conseqüències de tot el que significa un cap de setmana de molta festa i poc dormir per Donosti. Amb l’excusa de l’ascens de la Real vam pujar quatre cap al País Basc divendres només sortir de la ràdio per passar un parell de dies allà. De la resta podeu comptar, un gran cap de setmana, encara que ja que aquest és un bloc arlequinat parlarem de la part esportiva de la pel·lícula.

Tres anys després la Real ha tornat ja a Primera. Segurament s’hagi fet justícia amb aquest retorn, encara que en això del futbol és difícil poder parlar de justícia. La veritat és que veient la prèvia pels carrers de Sant Sebastià i el partit als voltants d’Anoeta vaig tenir una mescla d’enveja sana i ràbia.

Si de cas, començarem pel tema de la ràbia que segurament serà el més ràpid d’explicar. Tot just a una vintena de quilòmetres teníem Stàdium Gal, l’escenari del crim. Evidentment, com a bons masoquistes vam fer una visita al lloc on un any enrere ens van treure de forma massa injusta la possibilitat de viure el mateix que el que estan vivint ara els ‘txuri-urdin’. En el moment pensava que el pal més fort era veure’t fora aquell dia, però m’he adonat que és tot el contrari. Com més temps passa, et fa més ràbia veure a un Sant Andreu o un Ontinyent -per posar un exemple- lluitant per una cosa que havia de ser nostra i no ens van deixar.

El tema de l’enveja sana és molt clar també. Arribar a Donosti de matinada i veure tota la ciutat tenyida de blanc-i-blau és molt maco. Passejar el diumenge pel matí per la ‘Kontxa’ i trobar-te que de cada tres persones que et creues dues porten la samarreta de la Real és molt maco. I l’ambient al ‘Viejo’ abans del partit també. De fet, la història no és tan diferent de la nostra salvant les distàncies: un històric que fa anys que no celebra gran cosa i que necessita èxits per recordar altres temps. Diumenge vaig veure a famílies senceres de blanc-i-blau, uns recordant vells temps i d’altres descobrint sensacions noves.

Per això un cop viscut tot això des de dins arribo a diverses conclusions. La primera que el president té molta raó quan diu que la ciutat ha de deixar de donar-li l’esquena a l’equip i donar suport. I això es fa comprant-se la samarreta, fent-se soci, anant al camp i arribats al cas, si la cosa va bé, penjar les senyeres als balcons com a Donosti. I l’altra que em resisteixo a creure que això no ho podré viure jo a la meva ciutat. No sé si serà d’aquí vint anys o la propera temporada, però algun dia ens tocarà a nosaltres sortir al carrer i recordar velles èpoques. No recordo haver vist mai un partit del Sabadell en directe a Segona A, però tinc clar que algun dia ho faré perquè és el que ens mereixem.

Zorionak txapeldunak! Algun dia us imitarem.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 14 juny 2010 | Arxivat a : General |