ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

L’any vinent derbi

Sí, sí, no m’he begut l’enteniment! L’any vinent el Centre d’Esports Sabadell jugarà un derbi. Evidentment, no serà a Segona B, però sí a Primera Territorial. Avui dos dels històrics del futbol sabadellenc, el Sabadell Amateur i el Sabadell Nord, han pujat a les categories que com a mínim es mereixen.

Els de Francesc Pinyol ho han fet sense patiments, golejant al Can Deu (5-0) i tancant una temporada per emmarcar. Aquest ascens és un pas més per oblidar les antigues rivalitats entre Can Oriach Royal i San Julián i, sobretot, per recordar als veins del barri categories que feia temps que no veien. Gairebé des dels temps on un tal Toni Padilla -preguntin per ell a Ràdio Sabadell per saber qui és- feia de les seves al mig del camp, l’equip de la zona nord no estava a Primera.

Ara que sí un ascens s’havia de suar i patir per aconseguir-lo, aquest havia de ser el del Sabadell Amateur. Ni que sigui per l’escut que porten, els jugadors del filial arlequinat no podien pujar de forma ‘còmoda’. Han guanyat a l’Unificació Prat (0-2) per completar una impressionant remuntada que fa justícia a un projecte que es mereixia l’ascens feia temps. Per això avui és dia per felicitar al Pere Llonch i a l’Aleix Giol. Un dia per felicitar als Albert Rodríguez, Jordi Prats i companyia. Però també per tenir un gest amb altra gent que ha treballat i s’ha il·lusionat moltíssim amb el projecte i no han pogut obtenir des de dins la recompensa. Com he llegit avui al facebook del Miguel Ángel Rodríguez ‘Almunia’, és l’ascens de tots els integrants de l’actual plantilla, cos tècnic i directiva però també de bons amics de la casa com són el Xavi Jiménez ‘Panso’ o el Jose Quereda ‘Pirri’ entre d’altres, a més (i no m’oblido) del gran Miguel Quereda.

Dues grans alegries, en definitiva, en un nou cap de setmana de play-offs d’ascensos que hem de mirar per televisió. Dues alegries que tornant al tema titular d’aquest l’article, serveixen per tenir derbi la propera temporada. Un derbi dels de veritat. Un derbi autèntic. Un derbi entre dos equips de la mateixa ciutat: Sabadell Amateur-Sabadell Nord a Primera Territorial. I mentrestant, a Primera Catalana la victòria del Masnou avui contra el Tortosa (1-0) deixa al San Cristóbal sense ascens, ja que queden només tres punts per jugar-se i tot i que la distància entre maresmencs i egarencs és precisament de tres punts, l’average és pel Masnou. Llàstima. Sinó el Sabadell Amateur-Sabadell Nord no seria l’únic derbi que es jugaria la pròxima temporada en una ciutat del Vallès Occidental per sobre de Segona Territorial. Tindríem també un altre a Tercera.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 30 maig 2010 | Arxivat a : Amateur |

La cosa va de pitxitxis

Avui pensant al voltant de què podia escriure aquí se m’ha acudit fer-ho de golejadors, ja que no fa gaire vam firmar al pitxitxi del grup quart de Segona B Joaquín Rodríguez. La veritat és que és curiosa la relació existent en els últims anys entre els golejadors de la categoria i la Nova Creu Alta. Per alguna estranya raó, quan aquests arriben al Centre d’Esports Sabadell deixen de fer gols. De seguida parlem d’aquest tema. Abans repassem la llista de pitxitxis de les últimes temporades:

00/01 (2a B): Diego Torres (19 gols)
01/02 (2a B): Joan Pallarés (9 gols)
02/03 (2a B): Jordi Tarrés (15 gols)
03/04 (2a B): Jordi Tarrés (12 gols)
04/05 (2a B): Juanma Cruz (8 gols)
05/06 (2a B): Antonio Cañadas (15 gols)
06/07 (3a): Òscar Ollés (20 gols)
07/08 (2a B): Òscar Ollés (7 gols)
08/09 (2a B): Joel Álvarez (10 gols)
09/10 (2a B): Arnal Llibert Conde (6 gols)

L’altre dia parlant amb Joan Soteras, el president deia alguna cosa així com “a Segona B un jugador que faci uns vint gols garanteix que el seu equip estarà com a mínim entre els sis primers classificats”. Agafant-nos a aquestes paraules i mirant altres grups, veiem que per exemple al Grup 1 aquest any els 23 gols de Jito no li han servit a la Cultural Leonesa més que per arribar a la dotzena posició, però sí que els 15 de Charles i els 13 d’Altuna han portat al Pontevedra i l’Eibar al play-off. Al grup segon és molt curiós perquè ni el Tenerife B d’Ayram (27), ni el Villanovense de Juanjo (21) ni el Leganés de Quini (20) han jugat eliminatòries d’ascens amb aquests números. Al grup tres no cal dir que tant Máyor (22) com Luismi Loro (21) i Víctor Curto (20) han dut a Sant Andreu, Benidorm i Alcoyano a les sis primeres posicions. Per últim, al grup quart el ja arlequinat Joaquín no ha pogut portar al San Roque als primers llocs tot i fer 20 gols, encara que sí que li han anat molt bé al Granada -nou equip de Segona A- tenir a Tariq (19) i Ighalo (16).

En definitiva que els gols, com els diners, no donen la felicitat però sí que ajuden. Per això mirant els números de l’última dècada sobta veure que l’únic davanter arlequinat que ha arribat a la vintena de gols en una temporada regular ha estat Òscar Ollés amb la ‘petita trampa’ d’estar a Tercera i no pas a Segona B.

Però el que és realment curiós és que hagin passat un munt de golejadors nats per aquí sense pena ni glòria. Ja que parlàvem del Granada, Tariq va fer un bon paper aquí tot i que no va passar dels sis gols la temporada 04/05. El propi Joel Álvarez venia amb un molt bon cartell de Gavà, però vestint d’arlequinat només ha pogut fer dotze gols en lliga en les últimes dues temporades. L’any passat un ídol a Pontevedra com Javi Rodríguez va veure porta set vegades. Encara que són més flagrants els casos dels Jon Cuyami, David Gallo o Soriano. El primer, pitxitxi a Burgos, Huelva… només va signar dos gols l’any 02/03. El basc venia amb un bon currículum sobretot a les files del Mirandés, però aquí només va fer tres gols. I per últim, Soriano era el golejador del Valencia Mestalla però d’aquí va marxar sense mullar.

Posats en situació, ara em pregunto jo: a quina llista afegirem d’aquí uns mesos el nom de Joaquín Rodríguez? Serà un més dels Cuyami, Soriano i companyia, o estarà entre els Diego Torres, Jordi Tarrés, Juanma Cruz o Antonio Cañadas? Això el temps ho dirà, però mentrestant només queda dir-li allò tan típic a aquestes d’any de molta sort, que la teva serà també la nostra.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 26 maig 2010 | Arxivat a : Història,Primer equip |

De visita per Bruges

Tot just ahir vaig arribar d’un viatge una mica pallissa però molt maco de fer. He estat cinc dies a cavall entre Holanda i Bèlgica visitant a dos grans amics de la universitat que tinc per allà. Una visita molt personal que va tenir també el seu punt de romanticisme esportiu.

Dels dos companys que tinc per aquelles terres un viu a Gante, una ciutat de la zona de Flandes. Des d’allà hem fet alguna que altra escapada pels voltants, entre elles l’obligada visita a Bruges. Com ell mateix defineix, una autèntica “ciutat de conte de fades” que amaga dins seu també un raconet arlequinat.

La veritat és que en aquest viatge el meu friquisme futbolístic no l’he explotat tot el que hagués pogut (no tocava en absolut), però això no treu, per exemple, que en aquests moments vesteixi una samarreta del Groningen o que en el meu pas per Bèlgica em comprés una bufanda del Bruges. Sí, em refereixo a l’únic equip que té l’honor d’haver-se enfrontat al nostre Centre d’Esports Sabadell en competició europea.

Ara fa uns mesos es van complir quaranta anys d’aquella eliminatòria que va començar de forma feliç amb victòria a la Nova Creu Alta (2-0), però que va acabar amb l’eliminació a terres flamenques (5-1). La ciutat per ella sola és tan maca que pràcticament se t’oblida tota aquesta història, però un cop de tornada a casa m’imagino als Montesinos, Muñoz, Zaballa, Arnal, Martínez, Cristo, Pereda i companyia passejant per aquelles terres a les portes del partit de tornada.

Deuria ser maco veure un Sabadell grisot i industrial somiant amb poder arribar lluny a l’anomenada Copa de Fires, i fins i tot divertit imaginar-se com deuria ser el desplaçament de l’expedició arlequinada. Ara fa dècades ja que estem malvivint en categories que no ens toquen, però d’il·lusió mai ens faltarà. No dic de repetir un desplaçament com aquell, que malauradament queda a anys llum, però sí per exemple imitar el camí que tot just ahir va fer un altre històric com és el Granada. L’article en sí no té massa cosa més per explicar, però em feia gràcia recordar avui que un dia vam ser més grans que l’Atlético de Madrid, el Sevilla, el Valencia o l’Espanyol números en mà.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 maig 2010 | Arxivat a : Història |

Arnal, tot un professional

Ha acabat la lliga, i com deia avui a L’Anotador Sergi Garcés, ja ha començat a donar les primeres passes la nova temporada. De fet, ja ho va fer fa un parell de setmanes amb la confirmació del fitxatge de Lluís Carreras, però després del silenci que va demanar David Pirri al respecte de les famoses llistes dels que continuen i els que marxen, avui ja s’han confirmat les primeres nou absències: Jaume, Axel, Adrià Mir, Fran, Xavi Ginard, Castell, Arnal, Blas i Pelegrí. Moltes d’elles comprensibles, d’altres no tant -al menys esportivament- encara que aquest any ha estat dels més senzills a l’hora d’endevinar qui seguiria i qui no al Centre d’Esports.

Avui, doncs, ha estat un dia de comiats. El primer general després del de Jaume ara fa quinze dies. Un dia que vull aprofitar per reivindicar la professionalitat d’Arnal Llibert Conde. En realitat, salvant excepcions molt puntuals aquest any no hi ha hagut massa problemes extraesportius per com ha anat el rendiment de l’equip. La ‘pinya’ del vestidor sí que ha estat una realitat a diferència d’altres temporades o, sense anar més lluny, a diferència d’altres equips aquest mateix any. Afortunadament, a les últimes campanyes estem trobant-nos amb un bon grapat de jugadors que són professionals i que tenen una bona convivència entre ells.

Però avui volia destacar aquest nom per sobre de la resta perquè segurament sigui qui més crítiques -no sempre justes- s’ha endut aquest any. Em recorda molt al cas David Gallo, tot i que sense arribar a l’extrem del basc. Els dos són davanters, els dos no van caure bé a l’afició des d’un principi sense massa justificació, els dos no han fet un bon paper al seu pas pel Sabadell, els dos han jugat en una temporada decebedora a nivell col·lectiu i els dos són grans professionals. Durant molts partits a l’estadi cada acció del gironí ha estat resposta amb xiuxiueig des de la graderia i fins i tot escridassada popular un dia puntual.

Que el soci és molt lliure de criticar això ningú no ho dubta. Però la majoria d’aquests seguidors no han vist dia rere dia els entrenaments del grup o, per posar un exemple més proper i palpable, la pressió feta a la sortida de pilota del rival durant la primera part d’aquest passat diumenge a La Vila quan cap dels dos equips volia esforçar-se a jugar i pràcticament jugaven caminant. Tampoc dic que Arnal sigui el millor jugador dels últims anys al Sabadell, ja que jo segurament tampoc l’hagués renovat aquesta temporada, però sense fer massa cosa ha acabat com a pitxitxi de l’equip havent arribat a la setena jornada. Potser el problema és que es va vendre a Arnal com al salvador de tots els mals, però crec que marxarà d’aquí amb una sensació a l’entorn que no és del tot justa: la que diu que no és professional.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 11 maig 2010 | Arxivat a : Primer equip |

Em sap greu

Acabem d’arribar de La Vila Joiosa de veure una esperpèntic últim partit de temporada (3-1). Durant el trajecte hem anat escoltant per la ràdio com quedava la cosa en els partits de debó d’aquesta jornada i la veritat és que me n’alegro pràcticament per tot el que ha passat, encara que avui no començaré parlant d’aquest tema. La veritat és que una vegada acabada la temporada tinc uns quants temes al cap que aniré escrivint aquí al bloc en els propers dies, però avui per immediatesa he volgut començar pel rival que hem tingut davant: el Villajoyosa CF.

Descens
I vull començar per aquí perquè em sap greu que aquest equip baixi, i això que no li tinc cap mena de simpatia especial a diferència d’altres equips que hi ha a la categoria. Ni conec a ningú d’allà ni mai m’ha cridat l’atenció. De fet, tot just avui he fet la meva primera visita al Nou Pla, però s’ha de dir que a diferència d’altres llocs de la zona ens han tractat molt correctament -les circumstàncies també eren idònies per això- i crec que és un club molt humil que sap fins on arriba i fins on no. Ja al partit de la primera volta vaig estar entrevistant a alguns directius d’aquell equip i em van causar una bona sensació, i avui he refermat aquestes referències que tenia. Com diria aquell, que n’aprenguin!

En el fons, em sap greu que baixin tres dels quatre equips que han baixat directes. Del Villajoyosa ja he explicat els motius. Pel que fa al Valencia Mestalla i al Gavà el motiu és molt semblant i passa pels seus entrenadors. Del primer a nivell personal, perquè Óscar Fernández és -com diríem a la ràdio- un bon amic de la casa, i a més amb l’equip tan jove que ha tingut aquest any ha baixat sense renunciar en cap moment jugar bé a futbol. Ha faltat picardia i maduresa. I del segon, Jaume Bonet, perquè per molt que es digui i per molt que els números evidenciïn que el seu pas pel Centre d’Esports va ser un fracàs, crec que és un gran gestor de grups, un molt bon psicòleg i ho demostra havent portat a aquest Gavà a somiar amb la salvació fins les dues últimes setmanes de campionat. Segurament si se l’hagués donat marge de confiança aquí les coses haguessin sortit diferents, però en aquesta ciutat som molt donats a posar-li la creu a les persones per interesos. A més és un equip català, i aquest any la veritat és que no estem com per anar baixant equips de la terra pel tema dels descensos compensats.

Precisament aquest tema del futbol català és dels pocs handicaps que li veig al descens del Terrassa. De la resta, per què no dir-ho, me n’alegro també, perquè aquesta és la salseta del futbol. Igual que els egarencs ens van dedicar aquella pancarta tan ‘maca’ el dia de la marxa arlequinada a l’Olímpic, al futbol tot torna i avui podem escriure aquestes línies recordant tot això. Al cap i a la fi els sevillistes també riuen al veure al Betis a Segona i els de l’Sporting a l’Oviedo malvivint per aquestes categories de déu. Igual que dic això, també dic que no m’agrada pel porter i amic Miguel Ángel ni per la patètica situació que van patir els futbolistes havent-se de tancar fins i tot dins del vestidor per cobrar. Una cosa és la rivalitat i una altra ben diferent les persones que igualment han de continuar fent front a la seva vida. Ah, i jo no seré d’aquells que trobarà a faltar el derbi.

Zona alta
Si miro la zona alta, el somriure és majúscul. M’agrada veure al Sant Andreu lluitant per l’ascens, segurament no voldria veure al Barça Atlètic tan amunt però no tinc altre remei, així com la plaça de l’Ontinyent que perfectament podria ser nostra. Això sí, quin mèrit té el que està fent Toni Aparicio allà! I pel que fa al que es decidia avui, l’Alcoyano s’ha classificat guanyant a Can Perico encara que una derrota l’hagués classificat igualment per l’ensopegada del Denia al Camp d’Esports de Lleida. Ho celebro per l’Ismael Mayor, pel Toni Torres, per la gent d’Alcoi i també pel Denia, perquè si un equip no es mereix il·lusionar-se amb un ascens aquest és el groguet (i no parlo, evidentment, del tema esportiu).

De retruc, la victòria alcoiana a Sadrià ha fet que l’Espanyol B hagi de jugar-se no baixar contra Guijuelo, Toledo o Roquetas a la promoció de descens. No em desagrada tampoc, perquè significa que la ‘Grama’ continua a Segona B -sempre i quan el tema econòmic no digui el contrari- i per un club que ha patit tant com el colomenc aquest any una alegria de tant en quant no li ve malament. Ara que el ‘nostre’ Cristian Tello salvi als blanc-i-blaus i un descens compensat menys.

En resum, que de tot el que vaig dir l’altre dia he encertat els quatre que jugarien play-off d’ascens, encara que amb guarismes diferents i equivocant-me amb la promoció de permanència. Ja vaig avisar que no tenia massa traça a l’hora de fer pronòstics. Fins i tot la vaig liar amb el tema dels aspersors i el retràs a Sant Adrià. Aquest any el show ha arribat al Cerro Reyes-Cacereño. Com diria el Miguel Ángel Rodríguez ‘Almunia’, com m’agraden les últimes jornades de lliga! Llàstima que aquest any estiguem mirant els toros des de la barrera.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 9 maig 2010 | Arxivat a : Segona B |

Aspersors?


Dia de pluja, setmana d’aspersors. Ara fa un any regàvem la gespa de la Nova Creu Alta de forma sospitosa perquè creixés amb més força (i així la tenim ara, que és un goig) en meitat d’un Sabadell-Alcoyano que estava clar que havia d’acabar amb la classificació dels dos per les eliminatòries d’ascens. Fa només una setmana, un club senyor -irònicament parlant- ens ensenyava una nova utilitat dels aspersors intentant evitar les celebracions d’un entrenador portugués i tota la seva tropa a sobre la gespa del Camp Nou. I molt em temo que aquest diumenge a Sant Adrià la cosa anirà més o menys pel mateix camí. Posem-nos en context.

Situació actual
El Sant Andreu matemàticament és el campió del grup tercer de Segona B des de fa deu dies. El Barça Atlètic ja ha confirmat també la segona plaça del grup, mentre que l’Ontinyent té garantida la presència al play-off però encara no se sap si com a tercer o com a quart. Obri’m aquí la primera cosa per decidir-se aquest diumenge. Ontinyent i Alcoyano es juguen el tercer lloc, amb els de Toni Aparicio dos punts per sobre dels d’Alcoi però amb l’average particular en contra. És a dir, que l’Ontinyent ho té tot de cara per acabar tercer, tot i que l’empat no li serveix perquè una victòria blanc-i-blava els deixaria a la quarta posició.

Segon dubte per resoldre: el quart lloc. El propi Alcoyano tant pot acabar tercer com caure de la zona play-off. Els de Paco López sumen també dos punts més que el Denia, però amb l’afegit que en aquest cas sí que tenen l’average a favor. És a dir, que l’empat li serveix per entrar a les eliminatòries, mentre que l’equip de Nino Lema hauria de guanyar i esperar que l’Alcoyano no ho faci per classificar-se.

Tercera i última guerra de la darrera setmana de campionat: evitar la promoció de permanència. Des de fa un parell de jornades Gavà, Valencia Mestalla i Villajoyosa ja han confirmat el seu descens matemàtic (dels veïns no parlem millor perquè la temporada ha estat realment per emmarcar). També semblava que es complicarien la vida Lleida i Badalona, però els dos estan fora de perill a falta de tres punts per disputar-se. Això vol dir que només dos equips lluiten per evitar cremar-se. Un ho farà i l’altre no, tot i que malauradament estem parlant de dos equips catalans. Després d’una altra victòria sorprenent -per dir-ho d’alguna manera- de l’Espanyol B al Nuevo Las Gaunas (0-4), el filial espanyolista comença l’última jornada un punt per sobre del Gramenet, que és qui jugaria ara mateix la promoció de descens.

Última jornada
Tenint en compte tot això, l’última jornada del campionat ens deixa un Ontinyent-Sant Andreu a la zona alta. L’equip quatribarrat ho té tot fet ja, i després d’empatar a casa contra el Villajoyosa (2-2) em sembla que arribarà al Clariano amb la intenció de no fer mal i, de pas, arribar en perfectes condicions al play-off. A més, intueixo que amb les característiques d’aquell camp, allò serà una autèntica olla de pressió. Per tant, el meu pronòstic per aquest partit és un 1.

Això deixaria a l’Alcoyano sense el premi de ser tercer, tot i que podria entrar al play-off com a quart. Només ha d’empatar a Sadrià, encara que al davant té un rival que no té pinta de deixar-se. L’Espanyol B es juga tant o més que l’equip alacantí, així que el partit serà de tu a tu. Pronostico (i desitjo) un empat que deixaria, de retruc, al ‘meu’ Denia fora de les eliminatòries. Un equip groguet, per cert, que juga a domicili. Visita al Lleida, i veient com juga l’equip de Nino Lema fora del Camp Nou i els maletins que faran quilòmetres aquest cap de setmana, crec que li posaré una altra X a la travessa.

Per últim,  repeteixo l’argument de les primes a tercers en l’últim partit amb vida en aquesta trenta-vuitena jornada. L’Sporting Mahonés visitarà al Gramenet sense jugar-s’hi res, però tots hem vist els problemes que està patint la plantilla colomenca aquesta temporada. Penso que ho tindran molt difícil per tirar endavant aquest partit, i per tant, poso la tercera igualada als meus pronòstics particulars. Resumint, que si faig cas a la meva aposta, Ontinyent quedaria tercer (71 punts), quart l’Alcoyano (67), cinquè el Denia (65), quinzè l’Espanyol B (42) i setzena la Grama (41).

Aspersors?
Ara bé, que ningú em recrimini res després, que igual que argumento els meus pronòstics, també he de dir que sóc força negat pel tema de les juguesques i la vidència. Això sí, crec que hi ha una cosa on no m’equivocaré. El partit de Sant Adrià és l’únic on els dos equips estan immersos en aquestes lluites explicades. Algú s’aposta alguna cosa a que tot i l’horari unificat serà l’últim partit en acabar? Me n’alegro per la gent d’Alcoi i, a la vegada, els envejo perquè un any més arriben a l’última jornada en la mateixa situació. A més, no els falta pas experiència a l’hora d’allargar partits d’aquest tipus per conèixer els resultats de la resta de camps. L’únic dubte que tinc és: repetirem show amb els aspersors? I mentrestant nosaltres de costellada a La Vila Joiosa…

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 3 maig 2010 | Arxivat a : Segona B |