ADRIÁN ARROYO es un bloc de : ceSabadell.com

Un partit per gaudir

Aquest dissabte visita la Nova Creu Alta el Deportivo. Crec que només amb la primera frase de l’article pràcticament no cal dir res més. Valerón, Aranzubía, Guardado, Manuel Pablo… Per rival, estem parlant, de llarg, del partit més atractiu de la temporada. I segurament això farà que hi hagi una bona entrada a la Nova Creu Alta. La classificació ens permet no anar amb l’aigua al coll, així que aquest serà un partit per gaudir-lo. Però especialment, perquè ho gaudim aquells que vam veure al Sabadell perdre a Balaguer o vam cridar com ningú el gol de Roberto Morales per l’escaire contra el Masnou. Els que durant anys hem acompanyat a l’equip per Can Peixauet, Paterna, Vilatenim, El Clariano o Bintaufa. I els que fa anys, somiàvem algun dia jugar contra grans equips com el Dépor, fa menys d’una dècada semifinalista a la Champions. A gaudir-lo!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 21 febrer 2012 | Arxivat a : General |

Qui ens ho havia de dir…

Com l’any passat, per motius universitaris he deixat una mica abandonat als últims mesos el bloc, però reprenc ara l’activitat i ho faig avui, dia dels periodistes, per parlar de la proesa que acaba d’aconseguir el Mirandés eliminant a l’Espanyol, tercer equip de Primera que es carrega, per accedir a les semifinals de la Copa del Rei. A hores d’ara, l’únic equip classificat per aquestes semis és de Segona B, un orgull per a tots aquells que ens fem dir amants del futbol humil, malgrat que en aquest cas hagi estat deixant fora a un equip català.

Com diu el títol de l’article, “qui ens ho havia de dir” fa només uns mesos. Com qui ens havia de dir a nosaltres fa uns anys que ara mateix estaríem jugant contra Las Palmas, Xerez, Deportivo, Celta… Em remonto a l’any 2006. Concretament, el 28 de maig del 2006. Aquell dia, molts de nosaltres vam plorar el descens de l’equip a Tercera, el major fracàs de la història d’un club centenari com el Centre d’Esports Sabadell. No entraré en detalls, ho deixaré per un altre dia, però és una evidència que allò va ser caure al fons de tot del pou. Qui ens havia de dir que exactament cinc anys després (ni un dia més ni un dia menys), amb la mateixa directiva que la temporada a Tercera i fins i tot amb un parell dels jugadors que van encarregar-se de tornar a l’equip a Segona B, acabaríem pujant al futbol professional.

Vaig més enllà. Dos anys després d’allò, l’equip es classifica pels play-off d’ascens a Segona A gràcies a una miraculosa ratxa de 10 victòries en 11 partits. Aquell any també va acabar entre llàgrimes. No tan dures com les del dia del Levante B, però igualment llàgrimes de decepció. “Qui sap quan tornarem a veure’ns en una d’aquestes”, pensàvem la majoria. Qui ens havia de dir que només dos anys després, les llàgrimes serien d’alegria a Eibar festejant el retorn, 18 temporades després, a Segona A.

Torno al cas del Mirandés. La temporada passada vam tenir tres jornades de marge entre que el Sabadell confirmava el seu campionat al grup tercer de Segona B i la temporada regular acabava. El Mirandés aleshores era un possible rival, i com a bon malalt, vaig empassar-me més d’un partit dels Pablo Infante, Alain Arroyo, Ander Lambarri, Mikel Martins o Aritz Mújika (de qui, per cert, vaig narrar algun que altre gol de la seva etapa al Miapuesta Castelldefels i la meva a Ràdio Marca Barcelona).

La decepció dels de Miranda de Ebro va ser doble la temporada passada. D’entrada, perquè es jugaven ser campions en l’última jornada amb tot a favor, ja que jugaven a Anduva, depenien d’ells mateixos i s’enfrontaven a una Gimnástica Torrelavega que no tenia res a fer ja a la classificació. L’empat a Miranda (2-2) unit a la victòria en l’últim sospir de l’Eibar davant del Guijuelo (2-1) va propiciar que en comptes de jugar-nos l’ascens a Anduva, ho féssim a Ipurúa. El Mirandés acaba segon la lliga, però tot i això, va passant eliminatòries. Primer dóna la sorpresa desfent-se d’un dels equips amb més potencial de la categoria com és el Cádiz. Després apaga la flama d’un altre equip català, el Badalona. I arribem a una altra situació crítica. A l’anada de l’eliminatòria decisiva, els de Carlos Pouso guanyen al Pedro Escartín de Guadalajara per la mínima (0-1). Amb empatar a casa ja en tenien prou per pujar a Segona A. Comencen el partit guanyant, resultat que dura fins al minut 71. Al 84 el resultat era d’empat (1-1), però aleshores tornen a aparèixer els fantasmes de setmanes anteriors. En una badada increïble de la defensa ‘rojilla’, un servei de banda sense massa perill a priori acaba amb una passada a l’àrea on Aníbal és completament sol, aprofitant que en aquestes accions no hi ha fora de joc. A l’ara porter del Llagostera Wilfred no li queda una altra que fer penal, i Ernesto acaba deixant al Mirandés sense el segurament merescut premi de l’ascens.

Qui havia de dir als d’Anduva que només uns mesos després serien el tema de moda al futbol espanyol, eliminant de forma consecutiva a tres Primera (Villarreal, Racing i Espanyol) i repetint la gesta del Figueres que ara fa justament una dècada també va arribar a les semifinals, sent l’únic equip de Segona B que fins ara ho havia aconseguit. I el que té més mèrit: malgrat l’enorme paper que estan fent a la Copa, això no afecta a la classificació de la lliga, on són líders destacats 12 punts per sobre del cinquè. És molt fàcil dir això a posteriori, ho sé, però la conclusió que em ve al cap repassant tots aquests exemples és molt fàcil: a vegades, s’ha de tocar fons per agafar forces i saltar més amunt encara. Que serveixi aquesta entrada per felicitar al Mirandés per l’heroicitat que han protagonitzat, i d’ànims també per totes aquelles aficions que ho estan passant magre en l’actualitat.

 

Pròrroga
Article d’El País recordant el Figueres que va arribar a semifinals de la Copa: http://bit.ly/w0OvqO

Imatges del Mirandés-Guadalajara de la temporada passada: http://youtu.be/EXvZZ3CzFj0

Gol de Joel Álvarez a Irun que hagués donat la classificació al Sabadell per la tercera ronda: http://youtu.be/8z-JAvyd2I4

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 gener 2012 | Arxivat a : General,Història,Segona B |

La malaurada relació entre ETA i el Sabadell

8 de desembre del 1990. Mitjançant un cotxe bomba accionat a distància, ETA va assassinar a Sabadell a sis agents de la Policía Nacional a la porta d’una escola. Va ser al Carrer Josep Aparici cantonada amb Ribot i Serra, al barri de la Creu Alta. Les víctimes anaven camí de la Nova Creu Alta amb dos agents més al furgó policial. Aquell dia es jugava a l’Estadi un Sabadell-Málaga corresponent a la lliga d’aquella temporada de Segona A que va començar amb un minut de silenci en memòria dels difunts. A més d’ells, vuit persones més van resultar ferides. Només uns dies després, el dia de Sant Esteve, la selecció catalana es va enfrontar al Centre d’Esports en un partit d’homenatge a les víctimes del terrorisme. El partit, especial en tots els sentits, també ho va ser als equips. La selecció no era res més que un combinat de jugadors del Barça i l’Espanyol entrenats pel mític Ladislao Kubala i liderats pel búlgar Hristo Stoichkov. De fet, va ser ell l’autor del primer gol de l’enfrontament, empatat després per Manolo (1-1). Unes 5.500 persones es van apropar aquella matinal a l’Estadi per presenciar ‘in situ’ el partit. Vint anys després, els dirigents polítics de la ciutat van fer un altre acte d’homenatge a les víctimes col·locant una placa en el seu record al Parc Catalunya.

Aquest és l’episodi més recordat i sanguinari de la banda terrorista a la ciutat i relacionat amb el Centre d’Esports. Malgrat això, malauradament no és l’únic. Com recorda l’article publicat l’endemà de la mort dels sis policies a El País, aquella era la quarta ocasió que ETA atemptava contra agents que es dedicaven a la seguretat en activitats esportives. Els dos primers van ser l’any 1978 a Tolosa, i dos anys després en una cursa ciclista a la localitat alabesa de Salvatierra. El tercer en qüestió, però, va tornar a afectar indirectament al Sabadell. Les circumstàncies de l’atemptat van ser molt similars. També va ser a la prèvia d’un enfrontament, contra un furgó de la Policia Nacional, amb una víctima mortal i, per més casualitats, al mes de desembre. No seria, però, a Sabadell, sinó a un nom que amb el temps, quedaria guardat a la memòria històrica arlequinada: Eibar. Explica el company Pere Figueras en la crònica al Diari de Sabadell d’aquell partit que durant mitja hora fins i tot es va plantejar la possibilitat de suspendre el partit per la manca d’agents que garantissin la seguretat a Ipurúa, però finalment l’àrbitre castellano-lleonès Delgado Santacruz va accedir a xiular acceptant les circumstàncies especials que envoltaven el partit. Amb helicòpters volant per sobre d’Eibar en busca dels terroristes, els dos equips van acabar empatant amb doblet del iugoslau Kitanovski (2-2). Els successos van ocórrer el 18 de desembre del 1988, just la mateixa setmana del meu naixement.

L’últim capítol d’aquesta malaurada relació entre ETA i Sabadell ens porta a parlar directament d’un jugador arlequinat. Ell és José Antonio Santamaría, conegut en el món del futbol com ‘El Tigre’. Format a la Real Sociedad, aquest defensa central va defensar durant 32 partits de la temporada 1974/75 la samarreta del Centre d’Esports a Segona A. Un cop retirat, Santamaría va ser l’amo de la discoteca Ku d’Eivissa, actualment Privilege, entre d’altres coses. El 19 de gener del 1993 un tret al clatell va acabar amb la seva vida a Donosti mentre sopava. En una setmana tan especial com aquesta, volia recordar aquests tres episodis que malauradament van lligar els noms d’ETA i el Centre d’Esports Sabadell i, per extensió, a tots els que han sofert anys i anys de patiment i violència. Vivim dies històrics per tots els que hem crescut veient com una banda terrorista matava a innocents només per pensar diferent.

 

Pròrroga
Notícia de l’atemptat d’ETA a Sabadell l’any 1990 publicat a El País: http://bit.ly/sQTejv

Edició de Mundo Deportivo amb el partit d’homenatge a les víctimes del terrorisme entre Sabadell i Catalunya com a tema principal: http://hemeroteca.mundodeportivo.com/edition.html?edition=Barcelona&bd=27&bm=12&by=1990&ed=27&em=12&ey=1990

 

Europa Press parla de l’homenatge a les víctimes del terrorisme en el 20è aniversari de l’atemptat del 1990: http://es.noticias.yahoo.com/sabadell-recuerda-las-v-ctimas-del-terrorismo-20-20101209-201255-342.html

“El futbolista al que mató ETA”: http://noticias.lainformacion.com/deporte/futbol/el-futbolista-al-que-mato-eta_bGmW99bxb9cuTD54Aae9M/

Fitxa de Santamaría al web oficial del CE Sabadell: http://www.cesabadell.cat/base-dades-arlequinada2.asp?idp=1170&n=Jose-Antonio-Santamaria-Vaquerizo

 

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 octubre 2011 | Arxivat a : Exjugadors,General,Història |

Marcos Eyi Edjo: “Decir Sabadell en Guinea Ecuatorial es decir Juvenal”

El llamado Virus FIFA está afectando en los últimos años al Centre d’Esports Sabadell. Sin ir más lejos, la temporada pasada Ibusuki Hiroshi se perdió varios partidos de liga por su convocatoria con las categorías inferiores de Japón, y este verano antes de fichar por el conjunto arlequinado Yann Songo’o jugó el Mundial Sub-20 con Camerún. Pese a ello, no podríamos hablar de jugadores internacionales en Sabadell sin citar el caso de Juvenal Edjogo-Owono. El centrocampista sabadellense es desde hace casi una década internacional por la selección de Guinea Ecuatorial, país donde no nació pero de donde procede su familia. Juvenal fue uno de los 11 jugadores que defendieron los colores ecuatoguineanos ayer en Niza, donde el llamado equipo ‘Nzalang’ perdió ante Gabón (2-0). Se da la curiosa circunstancia que ambas selecciones organizaran durante los meses de enero y febrero la Copa África (CAN).

Por lo tanto, el tema de la selección de Guinea Ecuatorial está latente estos días. Aún no se sabe si ‘Juve’ podrá volver a tiempo o no para jugar el lunes en la Nova Creu Alta ante el Recreativo, ya que el martes el combinado entrenado por Henri Michel vuelve a jugar otro amistoso de preparación para la CAN, en este caso en la capital, Malabo, y ante Camerún. Además, hoy se han conocido algunos de los posibles rivales de Guinea Ecuatorial en esta gran competición. A parte de los dos organizadores, también están clasificados para la cita Botsuana, Costa de Marfil, Senegal, Burkina Faso, Guinea, Mali, Níger, Ghana, Zambia, Libia, Angola y Túnez. Los últimos billetes para Guinea Ecuatorial y Gabón 2012 se decidirán mañana domingo, aunque seguro que se pierden el campeonato potencias africanas como Nigeria, Sudáfrica, Camerún o el vigente campeón Egipto. Por lo tanto, sirva este artículo para inaugurar también la categoría de la CAN 2012 que añado a mi humilde blog bajo el nombre de ‘Guinea Equatorial’.

 

@NzalangMundial
Y para inaugurar este nuevo apartado, he decidido hablar con una de las personas relacionadas con la selección ecuatoguineana que más presencia tiene en Internet y en el mundo del 2.0. Se trata de Marcos Eyi Edjo, aficionado de Malabo aunque desde hace un año reside en la ciudad alemana de Hamburgo. Desde allí, este seguidor ecuatoguineano actualiza el perfil de Twitter @NzalangMundial, uno de los pocos que informan de la actualidad de los jugadores del país. No puede ver en directo los partidos de su selección, aunque sí que ha podido disfrutar en directo de una de las grandes hazañas del fútbol ecuatoguineano: la clasificación de su selección femenina para el Mundial jugado, precisamente, en Alemania hace unas semanas. Guinea Ecuatorial no pudo puntuar, perdiendo en la primera fase ante Noruega (1-0), Australia (3-2) y Brasil (3-0), aunque el hecho de participar ya es todo un hito. El motivo de esta entrevista, eso sí, no es el de hablar de fútbol femenino, sino el de unir conceptos como la Copa África, Guinea Ecuatorial, Juvenal Edjogo-Owono o el Centre d’Esports Sabadell. Por respeto y por si algún ecuatoguineano más quiere leer este artículo, no lo escribí en catalán, sino en español. Esta es la charla vía Internet que hemos mantenido Marcos Eyi Edjo y servidor:

 

– Qué significa para Guinea Ecuatorial ser la sede de la próxima Copa África?
Considero que significa mucho. Es la primera vez que se le asigna la organización y ésto ha ayudado a que se mejore en asuntos de infraestructura casi por obligación. Tenemos un estadio nuevo en Bata que ha mejorado en capacidad al de Malabo. Hay un polideportivo muy bonito en la ciudad deportiva de Malabo, y en ese aspecto nuestra selección puede sentirse privilegiada. Esa será una buena imagen y la posibilidad, en cierta medida, de cambiar la idea que se tenía de Guinea Ecuatorial.

– Muchos de los futbolistas africanos dicen que el fútbol de selecciones en el continente es una fuente de escape, algo primordial en la vida de muchos paises. Hasta qué punto es así?
Hasta el punto que puedan ser vistos por los ojeadores extranjeros y poder salir del país. Europa es el sueño de todos los chavales en nuestro continente. La mejor salida que ven.

– Si Juvenal Edjogo-Owono pasea por una calle de Malabo, la gente lo reconoce?
Desde luego, el “blanquito” (como dicen varios compatriotas) es una personalidad importante en nuestro fútbol. El único partido que le hemos ganado a Camerún en nuestra historia ha sido con un golazo suyo. Ese hecho le ha consagrado, aunque él ya jugaba con el Nzalang desde cuatro años antes en 2003. Por cierto, Camerún que será el rival del próximo amistoso.

– Qué se sabe de Juvenal y del Sabadell allí?
De Juvenal se sabe bastante. Es uno de los ecuatoguineanos de origen español mas conocidos en el país como lo son Bodipo, Balboa y Benjamín. Del Sabadell también, Juvenal lleva cuatro temporadas consecutivas en el mismo club, no se puede desconocer dónde juega. Además, es el club de la ciudad donde nació. Podría decirse que decir Sabadell en Guinea Ecuatorial es decir Juvenal.

– Se sigue la actualidad de los jugadores ecuatoguineanos que juegan fuera del país?
Actualmente solo lo que digan las principales fuentes deportivas de España como AS o Marca. Aunque, cuando estaba Nzalang Mundial, considero que era mas fácil porque allí se intentaba hablar de todo y de todos. De los jugadores que más se siguen son los que juegan en Segunda (Bodipo, Juvenal, Randy y Fabiani) y quienes han dejado una buena impresión (Benjamín, que ahora está con los gatos del Íscar; su hermano Iván, y no mucho mas, quizá Yago Yao que ahora está en el Coruxo).

– Quién es el mejor jugador ecuatoguineano según tu opinión?
Históricamente, no podemos hablar de uno. Es cierto que Bodipo se ha convertido en nuestra bandera, pero hay varios que han aportado cosas para admirarle. Por ejemplo, viviendo en Alemania he descubierto que aquí ha jugado un ecuatoguineano en la Bundesliga llamado Ben Manga, y vaya, que esa liga no es para cualquier jugador. En España hemos tenido a un Benjamín bético, un Balboa madridista, un Yago céltico cuando el club era de Primera y un Juvenal que en su día pudo haber debutado en Primera con el Recre pero por desgracia se ha quedado a las puertas de hacerlo.

– Entiendes que los equipos europeos no vean con buenos ojos las convocatorias de sus jugadores con la selección ecuatoguineana para jugar amistosos?
No gustará, porque los jugadores le habrán comentado a sus respectivos directivos de club cómo son las intimidades en Nzalang y, por otro lado, que como ninguno de ellos es de Primera, sus ligas continúan y son baja de sus equipos uno o dos partidos, los cuales varias veces son relevantes. Juvenal es el ejemplo más reciente que quiere jugar ante el Recre el lunes, espero que le den el permiso correspondiente.

– Volviendo a la Copa África, qué opciones tiene Guinea Ecuatorial en el torneo?
Con el equipo que está formando el francés Michel, la verdad es que pocas. No podría decir que Nzalang será destacado si no se llama a gente como Balboa, Fabiani (de momento lesionado en el Alcoyano), los hermanos Zarandona o Delfín Mosibe (un excanterano del Madrid en Italia) entre otros; quienes podrían ayudar con su juego pero también con su experiencia internacional. Es gente con una carrera buena, aceptable para lo que es nuestro país. Unos pocos (en la ultima convocatoria han ido Bodipo, Juve, Randy, Juanjo Muko, Rui, Sipo y Ekedo -que es nigeriano y hasta hace una temporada jugaba en Mongomo, el mismo club de la mayoría de los que vemos en selección-) no bastan para ir por el buen camino. En la CAN no estarán el gran campeón Egipto, ni tampoco Nigeria, Camerún y Sudáfrica; pero aún se ve que no estamos como podríamos estar. Bajo estas bases, estas raíces del árbol que tenemos actualmente, es difícil pensar en atraer los Nsue, Perico Obiang e Iván Bolado como difícil sería pasar la fase de grupos. Lo único bueno que tendremos es que somos los anfitriones y tenemos una afición alegre.

– Tu perfil de Twitter es @NzalangMundial. Puedes comentarnos de donde viene el nombre?
Nzalang es por nuestro idioma nativo, el fang significa rayo, y mundial ha sido porque pensaba “el Nzalang Nacional jugando tiene que ser Mundial”, con la idea de abrir la diáspora de jugadores ecuatoguineanos en el mundo desde España hasta el sitio mas impensado y también la aspiración a ser algún día un selección mundialista.

– La última. Cómo puede ser que el fútbol ecuatoguineano tenga tan poca presencia en Internet?
Puede ser porque ni siquiera la FEGUIFUT (la Federación Ecuatoguineana) tiene un sitio web propio. Ha tenido un par, pero no las ha podido mantener. El Panters, un club de Malabo, también tenía sitio, pero tampoco lo tiene ahora. En la TVGE Internacional (rtvgeint.tv) informan de algunas cosas en las noticias. Y luego lo único que puedes hacer para sacar información es preguntando a los propios jugadores. La verdad es que esa ha sido la gran fuente.

 

 

Pròrroga:
– Perfil de Marcos Eyi Edjo en Twitter: http://twitter.com/NzalangMundial

– Vídeo de la selección de Guinea Ecuatorial: http://youtu.be/_FmCROr8yjY

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 9 octubre 2011 | Arxivat a : Guinea Equatorial |

El segon ensurt abans de la tragèdia

Ahir el Sabadell va fer una exhibició en el partit que el va enfrontar contra l’Hércules (1-1). No va sumar els tres punts, és cert, però el bany va ser més que considerable per molt que la web oficial dels alacantins digui que va ser un “justo reparto de puntos”. La història que explicaré avui té a veure amb la Nova Creu Alta, amb el Sabadell, l’Hércules i la data (24 de setembre). Tal dia com ahir de fa 39 anys, el jugador del Sevilla Pedro Berruezo va patir un desmai a l’estadi creualtenc. No era el primer que patia, sinó que uns dies abans ja va patir símptomes similars a Alacant. Leal Graciani, metge del Sevilla, desconeixia l’ensurt contra l’Hércules, però sí que va ser informat del segon. Malgrat l’ensurt, Berruezo va jugar tot el partit a Sabadell i va ser el botxí aquell dia del Centre d’Esports, ja que l’únic gol de la tarda va venir d’un xut de falta seu que va tocar a la barrera i es va colar dins de la porteria arlequinada al minut 62 (0-1). Després, però, Gracia va enviar a l’interior esquerrà al cardiòleg i al neurocirurgià per saber què provocava aquells síncopes. Les diferents revisions no li van trobar res, i Berruezo va continuar jugant.

Dos mesos més tard, Berruezo patiria un altre desmai, aquest més important. Va ser contra el Barakaldo, en un dels pocs partits que el Sevilla va perdre a casa aquella temporada. A l’endemà, El Mundo Deportivo parlava així del succés: “A los cuatro minutos de juego Berruezo, que se disponía a ejecutar un libre directo, cayó como fulminado y tuvo que ser retirado en camilla. El jugador había sufrido una lipotimia, generada por shock emocional y por prescripción facultativa sería internado en una clínica. Conejo entró en juego en sustitución de Berruezo”. Als dos encefalogrames als quals es va sotmetre després, els especialistes tampoc van trobar res, així que Berruezo va seguir jugant. Tot fins al 7 de gener del 1973, l’endemà del dia de Reis. Als cinc minuts de la segona part, el malagueny va patir un altre desmai a Pasarón, Pontevedra, aquest cop amb conseqüències mortals. Els seus companys no van saber res de la seva mort per aturada cardíaca fins al final de l’enfrontament. El cas de Berruezo és molt similar al d’Antonio Puerta, no només per les circumstàncies i per ser jugadors del Sevilla, sinó perquè els dos esperaven un fill en breu. El de Berruezo, anys després, tornaria a l’Estadi de Pasarón defensant els colors del Ceuta, en un partit més que emotiu. Pedro Berruezo és el primer futbolista espanyol que mor sobre un terreny de joc. Serveixi aquest article com a homenatge de tots els que ens van deixar per mort sobtada.

 

Pròrroga
Agafo prestada sense permís una idea del magnífic bloc del periodista sabadellenc Toni Padilla (http://blogs.ara.cat/futbolprosaic/) i afegeixo també algun que altre enllaç per si voleu ampliar continguts sobre el tema en qüestió. El cap d’esports del Diari ARA li diu ‘Temps afegit’. Jo, per que quedi una mica disimulat, he buscar un sinònim.

– 30è aniversari de la mort de Berruezo: http://www.as.com/actualidad/articulo/primer-futbolista-murio-botas-puestas/20030107dasdai_50/Tes

– La mort de Berruezo segons l’Associació de petits accionistes del Sevilla: http://www.peqaccsevillafc.com/sevillafc/historia/1972-1974.pdf

– El fill de Berruezo torna a Pasarón:  http://archivo.marca.com/edicion/marca/futbol/mas_futbol/2a_division_b/es/desarrollo/1130357.html

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 25 setembre 2011 | Arxivat a : General,Història |

Dos arlequinats a Sevilla

Els últims dies estem veient a les teles, sentint a les ràdios i llegint als diaris tot tipus d’informacions sobre les reunions entre la LFP i l’AFE, el distanciament de les dues postures, la falta d’acord i, per tant, la vaga de futbolistes que ha paralitzat l’inici de lliga a Primera i Segona Divisió. Dos apunts ràpids al respecte. El primer que té nassos que després de tants anys esperant tornar a Segona A, quan ho aconseguim no poguem gaudir de l’inici de temporada com toca per culpa d’una vaga. I el segon que és senzillament lamentable que demanant seriositat en el cobrament de les nòmines, la vaga afecti a Primera i Segona i no pas a la categoria més afectada per aquesta problemàtica com és la Segona B. Fet els apunts, i evidentment donant suport als futbolistes impagats com a treballadors que fan la seva feina i no reben el que tenen signat, anem al que ens ocupa en aquest article. Des de fa dies ens arriben informacions al voltant de la vaga, però poques elles són sobre les aficions afectades per aquest conflicte. La del Sabadell, per exemple, 18 anys després es va desplaçar a terres andaluses desitjant veure el debut a Chapín i molts d’ells no van poder canviar els vols, amb la qual cosa han hagut d’omplir els dies pels voltants de Jerez fent turisme. Jo he estat un d’ells.

Havia d’agafar un vol diumenge al matí cap a Sevilla per des d’allà baixar a Jerez de la Frontera en tren, veure el partit, tornar a Sevilla i dilluns al matí de tornada a casa. Anava amb una companyia de baix cost, així que un cop confirmada la vaga no vaig tenir l’opció de cancelar els vols i en comptes de deixar perdre els bitllets, vaig baixar sol a Sevilla a passar el dia. A falta de Xerez-Sabadell, vaig gaudir en directe d’un Betis B-Melilla a la Ciudad Deportiva Luis del Sol, i a la tarda vaig quedar amb dos dels herois de l’ascens: Xapi Arnau i Ibusuki Hiroshi. Pel tracte rebut i per fer-me de guia turístic per Sevilla (més Xapi que Hiroshi, per què no dir-ho), això va per ells.

El primer juga ara a l’AD Ceuta. Sona extrany, oi? L’equip de Sergio Lobera s’ha desplaçat aquest any a Sevilla. D’aquesta manera aconsegueix tenir jugadors de qualitat que viuen al voltant de Sevilla i eviten els problemes de residir en una ciutat de les característiques de Ceuta. Durant la setmana entrenen sense massa pressió al voltant de la capital del Guadalquivir, i cada partit que juguen a casa baixen en autobus a Algesires i després en vaixell cap a Ceuta per concentrar-se la nit abans, jugar i de tornada a Sevilla. I de moment no li van malament les coses, ni a l’equip ni al Xapi. En aquesta primera experiència fora de casa, el lateral dret gaudeix de la confiança del tècnic i dissabte va jugar els 90 minuts de l’estrena en lliga. Un partit que va acabar amb victòria caballa i amb ovació dels seguidors locals al joc de toc plantejat per Lobera.

Pel que fa al japonès, l’inici de lliga no ha estat tan convincent. Van perdre fora de casa per 2-1 jugant l’ex del Sabadell de titular, però tot i la derrota, Hiroshi ha trobat allà l’estabilitat que li faltava a Catalunya. Des que va aterrar aquí amb només 17 anys, portava unes temporades a cavall entre Girona, Saragossa i Sabadell. Ara, però, ha signat per tres anys per un gran com és el Sevilla FC. Els de Nervión han apostat per ell pagant 150.000 euros als gironins, i ara tenen al davanter al filial a l’espera de com evoluciona per poder fer el salt al primer equip. Gairebé podríem dir que, de moment, l’únic problema que té ‘Hiro’ és el d’entendre l’enrabassat accent andalús dels seus nous veïns. Els dos, per tant, segueixen a Segona B tot i haver assolit l’ascens fa uns mesos amb el Centre d’Esports, però als dos la cosa els va prou bé a 1.000 quilòmetres de la capital del Vallès Occidental. Per cert, si volíeu morbositat, la primera jornada de la qual he parlat va ser, en els dos casos, a l’Alfonso Morube. És a dir, que Xapi Arnau es va enfrontar a Ibusuki Hiroshi. No em direu que no té mèrit només unes hores després de guanyar un i perdre l’altre fer una trobada tots tres davant la Giralda!

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 24 agost 2011 | Arxivat a : Exjugadors |

Caravaca, l’avantsala de l’ascens

Després del Cap Verd, l’altra aturada de les vacances és Múrcia. Aquesta setmana estem a Bullas, al costat de Caravaca de la Cruz. Un lloc que va ser clau en el retorn a Segona B del Sabadell ara fa 17 anys. Després d’acabar primers la lliga al grup català de Tercera Divisió, l’equip arlequinat va quedar enquadrat amb el Crevillente, l’Atlético Baleares i el Caravaca a la lligueta d’ascens. En les primeres tres jornades, el Centre d’Esports va guanyar els dos partits a la Nova Creu Alta (contra el Caravaca per 1-0 i davant l’Atlético Baleares per 2-0) i va empatar l’altra a la Via Cintura de Palma de Mallorca (0-0). Per tant, els homes d’Antonio Jaurrieta arribaven al Morao de Caravaca com a líders invictes de la lligueta amb cinc punts (les victòries encara valien dos punts), pels tres del Caravaca i el Crevillente, mentre l’Atlético Baleares tancava el grup amb un punt. L’empat sense gols aquí, a terres murcianes, va permetre al Sabadell guanyar l’average particular al Caravaca i deixar tot a punt per l’ascens en la cinquena jornada davant el Crevillente. Dit i fet. A la Nova Creu Alta els sabadellencs no van fallar i van superar als alacantins per la mínima (2-1) amb gols de Navarro i Manel que permetien al club recuperar una de les dues categories perdudes un any abans arran de la crisi esportiva i econòmica en la qual havia entrat l’entitat.

29/06/94 – Play-off d’ascens a Segona B
CARAVACA 0-0 SABADELL
Alineacions:

CARAVACA C.F.: Otero, Vacas (Galera), Ramón, Chema, Beto, Juan Pedro, Alfredo, Carmelo (Tur), Parrado, Edu i Manolo.

C.E. SABADELL: Jordi, Titi, González, Manolo García, Téllez, Pedro, Piti Belmonte, Navarro, Manel (Enrique), Berenguer i Camacho (Codina).

ÀRBITRE: Vicente Jorge Andújar Ajenjo, valencià.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 19 agost 2011 | Arxivat a : Història |

Un lleó indomable a la Nova Creu Alta

Dissabte marxo al Cap Verd. Serà la primera vegada que trepitgi territori africà, si bé el país no està dins del continent sinó que són unes quantes illes davant les costes del Senegal. Dic això perquè com ja he fet en d’altres ocasions, lligaré un viatge meu amb un capítol de la història del Sabadell. Podria parlar de la secció femenina, i segurament m’ajustaria més al meu destí, ja que durant l’etapa a Superlliga una jugadora capverdiana, Sheila Fortes, va defensar l’elàstica arlequinada. Però vull centrar-me en el futbol masculí. Per documentar-me, avui he trucat al Josep Gascón, un autèntic malalt en el bon sentit de la paraula de la història del Centre d’Esports. Sabia que Ibusuki Hiroshi es va convertir l’any passat en el primer jugador asiàtic en jugar al Sabadell, però tenia una sospita que volia confirmar. Si aquesta setmana està de moda parlar de la convocatòria de Juvenal Edjogo amb la selecció de Guinea Equatorial, i amb el permís dels dos partits que va jugar Hugo Soares (angoleny de naixement però criat al Brasil i a l’Argentina i amb passaport portuguès), avui parlaré de l’únic jugador que ha defensat els colors sabadellencs havent nascut al continent africà: Tommy N’Kono.

Del seu palmarès pràcticament no cal dir res. Qualsevol que tingui una mica de memòria o que sigui jove però amb interès per la història del futbol sabrà de qui parlo. Mundialista en tres ocasions (Espanya 82, Itàlia 90 i Estats Units 94, on va ser suplent), el camerunès és una llegenda vida del RCD Espanyol i del futbol del seu país. Amb els Roger Milla i companyia van mostrar al futbol mundial una cara desconeguda fins al moment de l’Àfrica. Els ‘lleons indomables’ van demostrar que podien competir a primer nivell, i tot i tenir la mala sort del novell, van obrir la porta a les Nigèria, Senegal, Costa d’Ivori, Ghana i companyia que avui dia poden arribar als quarts de final d’un Mundial sense que la seva presència provoqui cap sorpresa al gran públic. A nivell de club, la seva història gira al voltant de l’Espanyol des que l’equip periquito s’interessés en aquell porter que despuntava a la selecció camerunesa del Mundial del Naranjito. En total, va defensar durant 9 anys la porteria espanyolista tastant una mica de tot: una final de la Copa de la UEFA (de nefast record, tot sigui dit, per l’aficionat blanc-i-blau) però també un descens a Segona A. No tothom sap, però, que N’Kono també va jugar com a local a la Nova Creu Alta.

El camerunès va arribar a un Sabadell que intentava aferrar-se al futbol d’elit, i que lluny d’aconseguir-ho, es va acabar enfonsant en un pou que tenia com a camí de sortida una penitència de 18 anys. Tot i arribar a Sabadell amb 35 anys i jugar-hi durant dues temporades, no es va retirar aquí, sinó que encara li va quedar corda per anar a d’altres equips com L’Hospitalet o el Bolívar bolivià. Especialista en aturar penals, Tommy va demostrar aquesta habilitat en les seves dues campanyes com arlequinat. En la primera (91/92), el seu promig de gols encaixats va ser inferior al d’un per partit (35 en 36 partits jugats). Malgrat la seva bona actuació, l’equip, pensat per pujar a Primera, només va poder acabar novè. En aquella plantilla també hi havia tres estrangers més: l’uruguaià Miguel Ángel Bossio i els brasilers Gilson César Granzotto i Luis Miguel Berenguer González ‘Brasi’.

La segona temporada (92/93) va ser més traumàtica. El de Dizangue va encaixar 45 gols, i l’equip format pels Borge, Barbarà, Uceda, Manolo García, Tarsi i companyia acabaria entrant en una crisi esportiva, i també econòmica, que va enfonsar al club a la Tercera Divisió i el deute del qual encara s’està pagant. A banda d’N’Kono, per cert, aquella temporada també hi havien quatre estrangers més: el francès Andrés Olaya, l’argentí Néstor Marcelo Comino, el brasiler Cicero Ramalho Da Rocha i el xilè Lucas Tudor. L’última visita d’N’Kono a la Nova Creu Alta va ser ara fa uns mesos, al desembre, quan es va jugar a l’estadi creualtenc el triangular final de la Copa Catalunya. El camerunès és ara mateix l’entrenador de porters de l’Espanyol, i té en Kameni una espècie de reencarnació en vida. Thomas N’Kono no pot dir que sigui l’únic jugador de la història del Sabadell que ha defensat la samarreta d’una selecció africana, ja que també ho han fet els germans Alberto i Juvenal Edjogo o Jon Cuyami. Però el porter sí que segueix tenint l’honor de ser l’únic futbolista, a banda del curiós cas d’Hugo Soares, nascut a l’Àfrica que ha portat al pit l’escut amb la ceba i els quadres.

Més informació: http://youtu.be/ybXHDX8cLK

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 2 agost 2011 | Arxivat a : Guinea Equatorial,Història |

El segon més vell

L’altre dia dinant a Mas Solà a la jornada de portes obertes a la premsa que es va fer a l’stage de pretemporada a Santa Coloma de Farners Joan Soteras va explicar una anècdota de la Lliga de Futbol Professional. El president va comentar com s’asseien els representants dels diferents clubs en les reunions. Pot semblar una ximpleria, però no ho és tant. A una banda de la taula estan els de Primera i a l’altra els de Segona A, i dins de cada banda l’ordre que es segueix és la data de fundació de les entitats. Sabíeu que el Sabadell és el segon club més vell de Segona A? No és d’extranyar, per tant, que aquest any la samarreta inclogui sota l’escut la data de fundació de l’entitat (1903). Aquí teniu la llista sencera:

cesabadell.org

RC Recreativo de Huelva 1889
CE Sabadell 1903
RC Deportivo de la Coruña 1906
Club Gimnàstic de Tarragona 1914*
Hércules CF 1914
Real Murcia 1919
RC Celta de Vigo 1923
Elche CF 1923
Real Valladolid CF 1928
CD Alcoyano 1929
Girona FC 1930
CD Numancia 1945
CD Guadalajara 1947
Xerez CD 1947
UD Las Palmas 1949
Córdoba CF 1954
SD Huesca 1960
FC Barcelona B 1970
AD Alcorcón 1971
UD Almería 1989
FC Cartagena 1995
Villarreal CF B 1999

* La data de fundació del Nàstic és el 1886, però la seva secció de futbol no apareix fins al 1914.

 

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 1 agost 2011 | Arxivat a : Història,Segona A |

Versió Millorada

Fa uns mesos vaig fer un reportatge comparant la plantilla del Sabadell 2010/11 amb la d’ara fa deu anys, entrenada per Pere Valentí Mora, amb noms com Almunia, Molist, Diego Torres, Sala o Genís, i que va fregar l’ascens a Segona A. Aquell article explicava que just abans d’arribar a l’equador de campionat les estadístiques d’un equip i l’altre eren idèntiques, i que el repte que tenien els de Lluís Carreras a les mans era superar la proesa feta fa una dècada, on el somni de l’ascens es va truncar en una promoció en format de lligueta contra Ourense, Ceuta i, sobretot, Burgos. Avui completem aquest treball amb una confirmació: el Centre d’Esports és, a tots els efectes, equip de la Lliga Adelante. Aquells “semblants raonables”, doncs, han deixat pas a un altre titular: ‘Versió Millorada’.

 

L’Almunia d’Alcobendas
Tot i que afortunadament el final aquest cop ha estat diferent que el d’ara fa deu anys (i per què no dir-ho, també el de fa un parell), continua havent-hi molts punts en comú entre aquella plantilla i l’actual. La barreja de gent jove i d’altres contrastats ha permès a l’equip de Lluís Carreras un equilibri clau durant tota la temporada. Gent com Juanjo Ciércoles, Fito, Marc Fernández, Chapi Arnau o Isaac Cuenca han respost a l’oportunitat de forma magnífica tot i gairebé no superar els 20 anys en alguns dels casos. En el capítol dels veterans, menció a part mereix David De Navas. El porter madrileny és el primer ‘Zamora’ de l’equip arlequinat des del que va aconseguir justament fa deu anys Manuel Almunia. El seu gran paper i el de tota la línia defensiva ha fet del Sabadell l’equip més seriós defensivament parlant del grup tercer de Segona B. Gràcies a aquesta fortalesa, per exemple, es va mantenir l’empat a Ipurua que va acabar donant l’ascens sabadellenc. La prova d’això, però, són les estadístiques de tota la temporada. En 42 partits entre fase regular i eliminatòries d’ascens, l’equip de Lluís Carreras ha encaixat 26 gols, i només quatre equips han aconseguit fer-li més d’un gol en un partit al Sabadell: Teruel, Santboià, Gandía i L’Hospitalet. L’últim punt en comú és el de les cessions. Fa una dècada Almunia va arribar cedit de l’Osasuna i Diego Torres del Valladolid per ser els dos puntals de l’equip de Mora. Aquest cop no seria gens arriscat dir que sense les tres cessions segurament ara el Sabadell no seria equip de Segona A. Ibusuki Hiroshi sense acabar de reivindicar-se com un gran golejador ha acabat la temporada sent el ‘pitxitxi’ de l’equip. Isaac Cuenca tampoc ha signat cap xifra espectacular de gols, però sí que ha estat el jugador més determinant, aquell que en els partits més ensopits li ha donat un aire diferent al que tenia l’equip. Deixo pel final Juanjo Ciércoles, que partit rere partit ha donat lliçons del que ha de fer un pivot defensiu. Efectiu a l’hora de tallar pilotes i ràpid per treure-la des del darrere, la transició defensa-atac del Sabadell ha passat per les seves botes. Mauricio Pochettino tindrà els seus motius per no fer-lo jugar, però estic convençut que és millor fins i tot que alguns homes que estan jugant de forma habitual al primer equip espanyolista com és el cas de Baena. Sense dubtes, tornarà a ser peça clau en l’equip si finalment es tanca la seva incorporació pel Sabadell la pròxima temporada.

L’estil Carreras
Potser la gran diferència entre un Sabadell i l’altre és la manera d’entendre el futbol que tenen. És curiós perquè els números no donen la raó a aquesta teoria, però l’evidencia és tan gran que no calen xifres per demostrar-la. El Sabadell 2010/11 juga molt més a futbol que no pas el del 2000/01. Mora basava el seu joc en ser sòlids al darrere i aprofitar el gran olfacte golejador de Xevi Molist i Diego Torres gràcies a les assistències de gent com Juan Carlos Sanz o Carles Gago. Aquest cop el Centre d’Esports també ha viscut de l’oportunisme, la fortalesa defensiva i els triomfs per la mínima, però des d’una proposta radicalment diferent. Potser per allò que durant moltes rodes de premsa Carreras ha repetit: “Voler jugar a futbol no implica deixar de defensar”. El futbol de toc, el trenar les jugades, no rifar cap pilota i treure-la des del darrere ha fet oblidar (no sense algun que altre xiulet) el joc directe i de pilotada amunt i a córrer d’aquell Sabadell i el de la immensa majoria d’equips de la categoria. Lluís Carreras ha implantat una nova filosofia de joc a la Nova Creu Alta i l’aposta arriscada ha donat els seus fruits a la primera sense tenir clares referències golejadores com ara fa deu anys. “Ara juguem de forma molt més elaborada i per això els gols estan repartits per tota la plantilla”, deia fa uns mesos en l’anterior reportatge la veu més autoritzada per parlar d’aquesta comparació. Em refereixo a Genís Garcia, jugador titular en el Sabadell de Pere Valentí Mora, i membre de l’àrea esportiva en l’actualitat.

Prudència
L’últim punt que vull destacar en aquesta comparació és el de la manera d’afrontar el play-off d’un equip i l’altre. Ara fa deu anys, la xifra de jugadors claus en l’equip saballut es reduïa a 13 o 14 futbolistes. Aquest any ha estat marcat per diverses lesions de llarga durada (Joaquín, Manga, Eneko, Puigdollers…) però tot i això, tota la plantilla al complet ha respost fent bo el tòpic aquell de la profunditat de banqueta. Aquest cop, per tant, la benzina ha durat més que no pas aleshores. En aquella ocasió el bitllet per la promoció es va aconseguir en l’última jornada gràcies al mític empat a La Magdalena de Novelda (3-3). Ningú dubta que allò ja era un gran èxit, però aleshores es va desfermar l’eufòria i fins i tot els més joves d’aquella plantilla van jugar la promoció amb el cavell tenyit de color groc. “Era com si ja haguéssim arribat al nostre zènit. No vam preparar gens bé aquell play-off, i això es va notar”, recordava el ‘Motoret’ Josep Maria Sala ara fa uns mesos en un programa del ‘Tribuna Preferent‘ que vaig presentar a Ràdio Sabadell. Aquest cop, però, la prudència portada en alguns casos fins a punts extrems ha estat la tònica predominant del discurs de Lluís Carreras i, per extensió, dels jugadors i directius. “Tenim l’oportunitat de treure’ns l’espina, però no ens hem de tornar bojos. La cosa està encarrilada però la clau és no creure’ns-ho”, deia Genís Garcia al desembre. A diferència d’aquell tercer lloc a la classificació, aquesta temporada s’ha aconseguit el campionat amb els avantatges que això comporta amb l’actual sistema, i fins i tot amb tres partits de marge. L’Eibar arribava a la final molt més endollat, després d’haver hagut de competir fins a l’últim segon per acabar primer de grup per davant del Mirandés, però tot i això l’equip que va acabar enduent-se el premi va ser el de Lluís Carreras.

 

Sabadell 2000/01. Sabadell 2010/11. Una dècada pel mig. Dues maneres diferents de veure el futbol, però moltes coses en comú. La més destacada: l’efecte sorpresa. Ni en la pretemporada de fa una dècada, ni en la de fa un any cap aficionat hagués cregut en l’ascens. En el primer cas es va fregar, en aquest, i després d’un ‘coitus interruptus’ fa dos anys a Irun, s’ha aconseguit. A la tecera ha anat la vençuda. Versió Millorada.

Article escrit per : ADRIÁN ARROYO | El 4 juliol 2011 | Arxivat a : Història,Primer equip |

Pàgina següent »